Perfum de tenebres

CINC CÈNTIMS SOBRE PERFUM DE TENEBRES

Després de molts anys de publicar relats, poemes i textos diversos en publicacions ben variades, des de revistes, periòdics i fanzines fins a llibres col·lectius, finalment vaig aconseguir que una editorial es decidís a publicar-me un volum senceret amb històries meves. 

L'antologia original que vaig enviar als editors incloïa un grapat de contes més, però després d'alguna lectura els responsables van decidir deixar els que hi són. No va ser premeditat, però es dóna la si més no curiosa circumstància que són 6 els relats escollits. Quan ho vaig saber immediatament em va fer certa gràcia, per allò dels lligams amb el món fantàstic i, especialment, amb el número del Diable.

El volum, amb un pròleg d'Albert Calls, inclou els contes: «La ressaca»; «666. Carta a la germana»; «Nit de pluja a París»; «El palau perdut»; «La nou» i «La cançó freda».

«La ressaca» parteix d'una sensació que sempre tinc quan torno de París: durant alguns dies, encara que camino per ciutats i pobles dels Països Catalans, la meva ment eixelebrada encara «visualitza» les vies parisenques. Vaig creure interessant explotar aquesta sensació, i d'aquí va néixer el conte.

Diari Levante, divendres 29 de juny de 2001

«666, Carta a la germana» és un petit viatge imaginari als inicis de l'adolescència, quan som plens a vessar de vitalitat i anhels, ansiosos per aprendre coses noves, per mirar de comprendre el món que ens envolta... Hi ha coses, certes coses, que s'entenen quan passen anys, de vegades molts anys...

«Nit de pluja a París» és el primer conte ambientat a la capital europea que vaig escriure, just al cap d'una setmana d'haver-la visitat, en ocasió del viatge de final de curs de BUP. El primer premi literari, fora de l'institut, que vaig guanyar (a la mítica Cova del Drac barcelonina, l'any 1988) va ser amb una versió primerenca d'aquest text.

«El palau perdut» és una fantasmagoria de tipus oníric que vaig elaborar amb l'afany de mesclar conceptes, aplicar-los en diferents llocs i moments.

«La nou» va sorgir una tarda que els meus pares em van portar una cistelleta amb nous del poble. Crec que és un exemple de la crueltat de la innocència.

Finalment, «La canço freda» és, sense dubte, un reflex de la meva passió per les pel·lícules de sèrie B i un homenatge sui generis a la criatura de Frankenstein i a Mary Wolltonecraft Shelley.

  

OPINIONS SOBRE PERFUM DE TENEBRES

ALBERT CALLS, fragment del pròleg de Perfum de tenebres:

«Perfum de tenebres és (…) per damunt de tot, un viatge a l'altra banda, que roman tan a prop nostre que podem intuir-la i tenir la certesa de la seva existència, tot desitjant fer un salt que ens atrau tant com alhora ens espanta profundament. Cal preparar-se, doncs, pel salt, per fer un viatge al veritable cor de les tenebres.»

    ---

Diari AVUI, dijous 1 de novembre de 2001

 

ANDREU SOTORRA, article «Des de París i el més enllà», publicat al diari AVUI, dijous 1 de novembre del 2001: 

«Perfum de tenebres és un recull de 6 relats de gènere fantàstic que un cop llegits deixen el lector levitant lleugerament. Els protagonistes són personatges joves, alguns dels quals remeten a confessions i fets del món adolescent. Hi ha present, com a recurs, el mite de la ciutat de París, convertida en algun relat en Sirap, i també hi ha l'atmosfera de la vila nadiua de l'autor, La Sénia (el Montsià), que disfressa sota el microcosmos d'una suposada comarca anomenada Àiled o del poblet de Lloes.

»Els contes refan llegendes de la presència quotidiana del més enllà i mostren la predilecció literària de l'autor per la fantasia tenebrosa, la nigromàntica, l'ocultisme, amb Poe i Lovecraft com a referents de capçalera, però també amb una reelaboració del potencial tel·lúric en uns relats on l'autor ha valorat la transparència de dicció i la versemblança lingüística.

»Emili Gil (La Sénia, 1969) és un escriptor que havia publicat des de molt jove en fanzines, revistes i llibres col·lectius. Aquest és el seu primer llibre en solitari, a banda de traduccions d’assajos de Baudelaire, Lovecraft i Poe.

»Obre el recull La ressaca, un dietari d’un noi que té al capçal del llit la reproducció d’un retrat antic d’una noia molt bonica. L’amor mutu serà el motor de connexions mentals i temporals. En les seves al·lucinacions el protagonista veu carrers de París, que no coneix. En aquest relat de fons emocional, el lector fa la descoberta dels fets gairebé al mateix moment que el narrador.
 

Targeteta de la presentació oficial a l'Ateneu Barcelonès

»666. Carta a la germana és un relat inquietant pel simbolisme macabre dels números, les psicofonies i una suposada licantropia en una història d’assassinats en cadena d’una colla de joves.

»En canvi, Nit de pluja a París té el toc poètic i introspectiu de l’enyorança. El protagonista i narrador ha perdut la seva xicota, una noia entusiasta de París. Immers en una forta depressió per la mort de la noia, visita la ciutat i hi viu realitats oníriques.

»El palau perdut es troba —i es perd—, en el recorregut obsessiu d’un relat preciosista, enmig d’un bosc de xiprers i boira.

»També els fets que es presenten a La nou són el resultat d’una obsessió. Aquest relat de tipus psicològic es podria titular Retrat d’un assassí per compassió, i deixa una sensació duradora en el lector. El jove protagonista vol compartir amb el seu amic l’obsessió per l’hort i, per això, el mata i l’enterra sota el noguer com a regal. Després, els fruits de l’hort portaran impresa la cara de l’amic, per tant l’objectiu s’acompleix amb escreix.

»L’única veu femenina de tot el conjunt és al relat La cançó freda. És un relat sensual d’una narradora que s’adreça al seu company que ha anat a la recerca d’una planta màgica que permet contactar amb esperits i desperta la telepatia. Gil aconsegueix, en aquest conte impossible d’abandonar a mitja lectura, un alè angoixant.

»Emili Gil, amb aquesta estrena, mostra que és un escriptor que ha llegit molt i ha paït les lectures. Té el traç, l'agilitat i l'aparent senzillesa d'un autor veterà. Aquesta impressió segurament l'aporten, en aquest llibre, uns textos treballats amb cura, ben arrodonits i sedimentats amb calma.»

   ---

Revista Lletres Valencianes, número 5, pàgina 58

 

FRANCESC VIADEL, ressenya «Terror de tall classicista», publicat a la revista Lletres Valencianes. Revista del llibre valencià, número 5, corresponent a la tardor de 2001 (pàgines 58 i 59):

«Perfum de tenebres és un petit recull de narracions de terror destinades al públic juvenil. L'autor tarragoní, Emili Gil, ha aplegat en aquest volum algunes de les seus peces escrites des de 1995 i que han estat premiades amb Els Lluïsos de Vila-real, el Josep Trenchs de Vilallonga del Camp o Les Roses de Vilanova i la Geltrú.

»Les narracions de Perfum de tenebres gaudeixen d'un cert aire classicista. De fet, Gil veu de les fonts narratives de sempre, dels Poe i Lovecraft, tot defugint, però, aquell terror d'inspiració holliwoodiana que ens envaeix. L’escriptor, segons el prologuista Albert Calls, “parteix de la convicció que hi ha uns temps primordials, que continuen tenint la seua vigència, malgrat que els temps que bufen no acompanyin aquesta creença”. Algunes de les generacions actuals —continua Calls— “no podran gaudir com ho hem fet nosaltres de la lectura de clàssics com els Mites de Cthulhu o Les muntanyes de la follia lovecraftians (...). I no podran gaudir-ho perquè tenen la imaginació adormida, perquè ignoren que més enllà de la trista i dura realitat quotidiana del xip (plena de microinformàtica fins a ofegar-nos) s’alcen mons imaginaris que cal anar a cercar perquè la vida sigui molt menys avorrida”.

Presentació oficial, a càrrec de Xavier Gual, al programa de l'Ateneu Barcelonès

»Emili Gil, a més, juga amb avantatge en el sentit de ser un coneixedor de primera mà de les fonts de les quals beu. Així, ben just fa dos anys, publicava unes traduccions i resums de les obres de Charles Baudelaire, Howard Phillips Lovecraft i Edgar Poe, aplegades sota el títol d’Idees per als escriptors, en l’editorial Oikos-Tau.

»El també periodista i escriptor Albert Calls adverteix que Perfum de tenebres “es mou en els paràmetres del gènere —fantàstic, fantacientífic, romàntic, nigromàntic...” i que les seues narracions “dibuixen una segona realitat de les coses”.

»En l’actualitat l’escriptor tarragoní Emili Gil treballa com a periodista i edita la revista Lovecraft magazine. Gil va ser, des de 1992 fins a l’any 2000, secretari de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana.

»El llibre de Gil forma part dels primers títols de l’editorial Brosquil, el darrer projecte valencià en el món del llibre. De moment, dins la primera col·lecció d’aquesta editorial, darrere de la qual hi ha un bon grapat d’escriptors de l’Horta Nord, han aparegut els llibres Històries de la frontera, de Pasqual Mas; Hem fet el Tourmalet, de Vicent Marçà; i El pes mosca, de Vicent Pallarès i Porcar. Aquest últim premiat en el prestigiós certamen de literatura eròtica de la Vall d’Albaida.»

   ---

Mediterráneo de Castellón, diumenge 3 de febrer de 2002

VICENT USÓ, article «Espectres i pluja. Emili Gil és l’autor de Perfum de tenebres», publicat al periòdic Mediterráneo de Castellón, al suplement «Cuadernos del Mediterráneo», el 3 de febrer de 2002:

 

«La literatura de terror no és un dels àmbits més trescats pels nostres autors. De fet, algun crític ha apuntat que la literatura en català no serà normal fins que no tinga, entre la seua nòmina d’escriptors, alguna mena d’Stephen King. És un símptoma, en tot cas, com tants d’altres. D’alguna manera, i salvant les distàncies que calga, l’editorial Brosquil ha vingut a pal·liar aquesta mancança amb Perfum de tenebres, un recull de contes de terror que pretén recuperar el gust pels relats on els protagonistes no sempre pertanyen al món real. I que mira (tot i que no de manera exclusiva) a les aules, un territori on la literatura d’espectres i misteris té encara una recepció ben favorable.

» En tot cas, Perfum de tenebres beu més d'Edgar Allan (sic!) Poe i de Lovecraft que no pas d'Stephen King. I reivindica la vigència del terror en la literatura en un moment en el qual el terror no hi ha que anar a buscar-lo sinó als butlletins de notícies televisius o a les pàgines dels diaris.

»Potser per això Albert Calls anuncia al pròleg que “els vampirs, licantrops, i altres éssers de l’obscuritat han passat a segon terme en uns temps en els quals el psicòpata —reglamentari o no—  (i que al cap i a la fi és un ésser humà) ha posat molt alt el llistó d’unes malvestats que han perdut qualsevol estigma de romanticisme”.

Targeta de la presentació al Masnou, a càrrec de Mathias Enard

»L’autor dels relats, Emili Gil (La Sénia, 1969), és periodista i, alhora, editor de la revista Lovecraft Magazine. Fins ara havia publicat Idees per als escriptors, un llibre de traduccions de Baudelaire, Poe i Lovecraft, a més de treballs en revistes, fanzines, plaquettes, periòdics i llibres col·lectius. A més, ha estat l’organitzador de nombroses trobades literàries, recitals poètics, lectures públiques i congressos de joves escriptors en llengua catalana, de l’associació dels quals —l’AJELC— en fou secretari.

»Perfum de tenebres inclou set (sic!) contes, algun d’ells guardonats en distints certàmens de Catalunya i el País Valencià. Tots, com és lògic, comparteixen una atmosfera on l'irreal i el món tangible s'hi confonen. Abunden fenòmens parapsicològics, dames blanquíssimes, misteris que s'intueixen darrere de cada paraula, morts que no estan tan morts i vius que no se sap si viuen. I un teló de fons comú a bastants d'ells: París, amb els seus bulevards plujosos, els seus carrers impregnats d'una atmosfera subtil i equívoca, els seus llocs característics: el cementiri de Montmartre, la place de l'Étoile, l'avenue des Champs-Élysées, la tour Eiffel.

»El primer dels contes, “La ressaca”, fou en 1995 guanyador del premi de narrativa que convoca l’associació Lluïsos de Vila-real, tot i que —segons expressa el llibre— en una versió diferent. Organitzat en forma de diari, narra la peripècia d’un home que pateix unes translacions especials que el menaran fins l’estranya habitació d’un hotel de París.

»Allí, al cementiri parisenc de Montmartre serà on el protagonista de “Nit de pluja a París” trobarà l’enigmàtica presència d’una dama blanca amb uns ulls que li recorden a una núvia morta anys enrere, la vespra, precisament, de la seua boda amb ell.

Passar factura

»“666. Carta a la germana” és el títol d’un conte on la gosadia d’uns joves que s’aventuren una nit a dins de la capella d’un cementiri començarà, al poc temps, a passar-los factura. En ell, com no podia ser menys si atenem al títol, la presència del Maligne és absolutament decisiva.

»Després, “El palau perdut” ens retrau a les velles històries d’adificis fantàstics que atrauen irremeiablement la volunttat d’aquell a qui li ha tocat en sort (o en desgràcia) de contemplar-lo.

»”La nou”, un dels relats més breus i alhora més intensos, recupera la tradició dels contes de terror amb nens de protagonistes: la combinació d’innocència i terror sempre ha estat un còctel efectiu. Emili Gil ens conta en ell la història d’una peculiar i desaforada amistat entre dos nens.

»Finalment, “La cançó freda” parteix d’una situació clàssica: una nit de tempesta, una diligència perduda enmig del fred, fent camí a l’atzar...»

  ---

MATHIAS ENARD, ressenya de Perfum de tenebres, publicada a la revista Lateral número 90, el mes de juny de 2002 (a la rúbrica, ves per on!, de «narrativa gallega») :

«Los perfumes que exhalan estos seis relatos se sitúan entre la fragancia inquietante de Poe y el olor a antigua biblioteca de Lovecraft. A medio camino entre un París fantasmagórico y literario y Àiled, el pueblo imaginario de la infancia, de las tinieblas de Emili Gil (La Sénia, 1969) se hallan en un "no man’s land" de la consciencia donde las cosas más prosaicas y las sensaciones más habituales pueden esconder un peligro inesperado.

»Desde "La ressaca" que abre la antología describiendo efectos inéditos del abuso del alcohol (quizá el hada verde, la absenta, como lo deja pensar el epígrafe, cita de Théophile Gautier) hasta "La cançó freda" que concluye el libro, Emili Gil demuestra toda la vivacidad de una tradición, la fuerza de un género desgraciadamente poco cultivado en catalán. Cementerios, pactos oscuros, amores inconfesables y pasiones góticas se mezclan con las numerosas alusiones a Rimbaud, Baudelaire, Byron o Poe para crear un mundo entre pasado y presente, entre la más precisa realidad y la pesadilla más inquietante. Las citas poéticas que abren los relatos dan su melodía a cuentos que saben utilizarlas como telón de fondo para llevar a los personajes hacia la oscuridad y el terror, hacia los misterios de la infancia y los viajes a ciudades imaginarias o reales.

»Uno de los protagonistas es siempre, en los seis relatos, el lugar. En "Nit de pluja a París", por ejemplo, el muy turístico París de Montmartre, el de los cabarets y el de la "bohème" es el que decide. Al subir las escaleras de la Butte, el narrador abandona su destino en manos de la ciudad misma. Pero tal vez el ejemplo más espeluznante del efecto que ejerce el lugar sobre la trama se encuentra en "La nou", donde un simple huerto se convierte en el desencadenante de un peculiar asesinato. De nuevo el protagonista es un elemento del decorado: un nogal, que utiliza la inocencia de un niño pequeño para llevarlo al crimen.

»En los cuentos de Emili Gil, el Mal no proviene de los seres humanos, sino más bien del "Génie du lieu", esa fuerza fantástica de los lugares, invisible para quienes no saben verla. Así se debe entender la frase de Gauguin que el autor cita en "La nou": “Miro las flores inmóviles como nosotros. Escucho los grandes pájaros sostenidos en el espacio y entiendo la gran verdad”. Esta gran verdad se revela al hombre cuando él empieza a darse cuenta de las fuerzas que actúan a su alrededor, cuando, a través de sus sentidos y gracias a la mediación del lugar, entra en el mundo real y deja atrás la ilusión de la normalidad. Este planteamiento y la facilidad con que el autor nos hace percibir la realidad de lo fantástico le permiten entrar en una tradición literaria que abarca desde Maupassant hasta Cortázar.

»Traductor de Lovecraft, Percy Shelley, Gérard de Nerval,  Poe y Baudelaire al catalán, Gil sabe dialogar con sus maestros sin perderse a sí mismo, encontrar su estilo y adaptarlo a las numerosas voces que pueblan sus cuentos: en primera persona, adolescentes, niños, viajeros y mujeres enamoradas se caracterizan por sus propios lenguajes. Estos puntos de vista confieren al libro su originalidad pero también, como la otra cara de la moneda, su falta de unidad: multiplicar los perfumes exquisitos puede resultar frustrante si el plato que los exhala queda demasiado pequeño.»

--- 

ANDRÉ SION, opinió no publicada enlloc (de moment), traduïda del francès, i que igualment agraeixo:

«Perfum de tenebres és un recull de 6 contes de por on es reuneixen alguns dels ingredients clàssics de la literatura de terror de tots els temps, es barregen, s'actualitzen (allò del solve et coagula, dels alquimistes), i es transformen en una preciosa amalgama de relats d'agradable textura i bona digestió que ens fan reviure el plaer de la lectura, talment la Taula de Maragda, d'Hermes Trismegist. 
»Certament, dóna gust passejar-se de nit per cementiris, a la recerca de psicofonies; trobar dones pàl·lides i enigmàtiques als carrers nocturns i solitaris de París, sota la pluja; saber els secrets d'un nen innocent que roman confinat en un manicomi (o «casa de salut», com denominen alguns hipòcrites humans); conèixer les vicissituds d'una enamorada que recorre mig món per trobar l'amant que se n'ha anat a la recerca d'una planta, la Banisteriopsis caapi, amb l'objectiu de fer la cèlebre mixtura líquida, amb efectes psicoactius, denominada «ayahuasca», amb misterioses conseqüències
»Perfum de tenebres és, en breu, un recull de relats que pretén ressuscitar el gust per les narracions de terror, per les històries d'esperits i tombes, ambientades en escenaris enigmàtics i tenebrosos.»

Diari Levante, divendres 29 de juny de 2001

PERE CALONGE, fragment de l’article «Lovecraft, Lovecraft! Recull de narracions que combinen els tòpics de la tradició fantàstica i sobrenatural», publicat al diari Levante, divendres 29 de juny de 2001:

«Hi ha un vell argument que diu que la literatura que s'escriu en català té una manca evident de productes de consum que puguen arribar a un públic ampli; i sovint, quan se n'ha parlat, s'ha adduït l'escàs interès mostrat pels autors per allò que es coneix amb el nom de literatura de gènere. Per això, si prenem aquesta afirmació com a certa, hauríem de considerar Perfum de tenebres una proposta original, que vindria a trencar aquesta norma. Perquè aquest volum editat per l’editorial Brosquil és literatura de gènere i, en concret, d’aquell gran calaix de sastre que és el fantàstic.

»Efectivament, Perfum de tenebres aplega una sèrie de narracions —ja publicades anteriorment en diferents formats i premiades en diferents concursos literaris— que beuen de forma evident de les fonts de Poe i de Lovecraft, dos noms dels quals l’autor, Emili Gil, sembla professar gran devoció. Perquè encara que aquesta és la seua primera obra de creació en sentit estricte, Gil havia publicat la traducció d’uns assaigs dels dos autors esmentats i de Baudelaire sobre l’escriptura —Idees per als escriptors (Oikos-Tau, 1999)— a banda de ser l’editor d’una revista anomenada Lovecraft Magazine.

»Ara bé, si el plantejament del llibre és original, no ho és tant el seu contingut: Perfum de tenebres és un producte recomanable per als amants del gènere i, segurament, només per a ells, en especial per a aquells que no busquen sorpreses ni cap aportació nova, sinó més aviat la reiteració dels tòpics de sempre[1]. I en aquest cas concret, allò que trobaran serà la saturació dels elements més manits del fantàstic, d'allò que es coneix per novel·la gòtica, o del romanticisme: cementiris i psicofonies, joves fantasmagòriques de pell lívida, malediccions assassines, manuscrits antiquíssims que oculten la resposta a totes les preguntes, carruatges de cavalls que creuen els carrers de l'omnipresent ciutat de París en nits de pluja, espiritisme i pactes amb el diable, etc. És a dir, tota la nòmina d'ornaments i focs d'artifici esperables en un llibre d'aquestes característiques. En cas contrari, però, podríem anomenar-ho literatura de gènere?».

---

[1] Nota d’Emili Gil: Vet ací un senyal indefugible que demostra que el crític no s’ha llegit amb atenció el llibre, que no té gaire coneixement de la literatura fantàstica en general (a banda que la menysté) i, per tant, no és conscient de les diverses voltes de rosca que hi ha en cadascun dels contes.

ISBN (el nombre de la Bèstia): 84-956200-3-0