La Foia del Garbinet

LA FOIA DEL GARBINET

Estació d'Alacant, 15 d'octubre de 2012

Manifest

La Foia del Garbinet és un espai geogràfic d’Alacant. Però també és un espai mental. Vaig tenir la satisfacció de descobrir-lo la tarda del dimecres, 17 d’octubre de 2012. Atès que no he sabut trobar cap sortida convencional a un grapat d’articles, poesies, traduccions i relats, o bé han estat publicats inadequadament, he resolt aplegar-los en el present projecte de La Foia del Garbinet.

La publicació dels volums serà impresa a base de fotocòpies, relligades si és possible. La periodicitat i el nombre de pàgines serà imprevisible, com el temps i la vida de cadascú. El nombre d’exemplars de cada lliurament serà limitat, en la primera edició, a tretze còpies, les quals seran numerades i signades individualment, amb ploma d’ocell i tinta verda, blava o negra,  com l’absenta i la nit.

Imprescindible somniar.

Els tretze exemplars, les plomes i les tintes

Imprescindible somniar.

Editorial del primer número: Trilogia inesperada

Benvolguts lectors,

És per a mi un goig sense parió tenir l’honor de compartir amb tots vosaltres el primer volum de La Foia del Garbinet. L’alegria s’intensifica qui-sap-lo en advertir que l’atzar o la providència, o millor tots dos alhora, m’ofereixen la joia de lliurar-vos una trilogia d’articles que, inesperadament, tenen alguns vincles que els uneixen.

 Portada del número 1 de La Foia del Garbinet

Mentre escrivia el primer, Jules Verne. Cap a la Immortalitat i l’Eterna Joventut!, i, gairebé de manera simultània el segon, Tivissa. Extraterrestres, tunels misteriosos, enigmes prehistòrics, aparegué el tercer, Un viatge a Amiens. Crisàlides, trens, laberints, realitats. Sí, va aparèixer per voluntat pròpia, com explico amb detall a l’inici del text. En resum, els tres escrits són aproximacions a Jules Verne, Tivissa i Amiens que no pretenen sinó divulgar un seguit d’aspectes si més no curiosos.

Tomba de Jules Verne, al cementiri de la Madeleine, el 5 de maig de 2011

Hi ha un altre motiu que m’ha empès a fer que el primer número de La Foia del Garbinet sigui una trilogia i no cap altra cosa. Aquest segon motiu és, també, una trilogia. Us ho explico: la primera vegada que vaig ser, físicament, a la Foia del Garbinet, estava acompanyat de tres persones humanes: Carme Girona, a qui ja coneixia de feia temps (com a Jules Verne), Joaquim Torres, a qui coneixia de feia poc temps (com a Tivissa), i Quimet, a qui no coneixia gens ni mica (com a Amiens). És, per tant, una benaurada coïncidència, o destí inexorable, que ambdues trilogies (la dels articles i la de les persones) ara formin part de l’existència, la literatura i la vivència; una altra trilogia (3+3+3=9), doncs, fusionada en aquest primer lliurament de La Foia del Garbinet.

Quimet, Joaquim Torres i Carme Girona a la Foia del Garbinet,

el dimecres 17 d'octubre de 2012

Just és que sigui a elles, a totes tres trilogies, inclosos els indrets, animals, coses, persones, vegetals, guitarres, barrets, etc., que vagin dedicades aquestes fotocòpies impossibles. I que vosaltres, els lectors, les assaboriu amb delit.

Taula del número 1 de La Foia del Garbinet

Dades diverses

La Foia del Garbinet no té ni ISSN, ni ISBN, ni Dipòsit Legal, ni cap altre registre “burrocràtic”. Oficialment, doncs, no existeix.

La Foia del Garbinet número 1, Trilogia inesperada,  és sota la protecció natural, divina i lliure dels Nou Barons de la Fama i de la Mare de Déu de Montgrony. Les goges del Parrissal, del Matarranya, i del Pou Clar, d’Ontinyent, m’han fet arribar el seu suport, també.

La Mare de Déu de Montgrony, el 30 de març de 2011

Imprès a Àiled, un poble que no surt als mapes i que, al parer de moltes persones, és fictici.

Imprès la Nit del 21 al 22 de desembre de 2012, en commemoració del calendari solar dels asteques. Alguns humans, basant-se en comptes temporals maies, diuen que és la Fi del Món; d’altres interpreten que s’inicia un canvi de consciència més o menys profund. És la data de naixement de La Foia del Garbinet.

El calendari solar asteca
(Agraeixo la correcció i els comentaris esclaridors de Lena Rofes Guerrero, com ara aquest: "És lamentable que a les imatges del google predomini el calendari asteca sota el nom de maia, quan no tenen res a veure. Al calendari asteca no hi ha cap glif, és una altra cultura". La confusió generalitzada entre els calendaris maia i asteca ha estat molt estesa a principi de segle XXI).

La Foia del Garbinet número 1, Trilogia inesperada inclou intrínsicament tres viatges, un a Amiens, un altre a Tivissa i un de cultural i intransferible, que pretén compartir amb tots els lectors. Aquest fet va ser decisiu a l’hora d’incloure, a la pàgina 77, la lletra de la cançó Voyage, voyage, de Desireless.

Tivissa, el 18 de febrer de 2012

Dades numerològiques:

Número de pàgines: 77

Número d’exemplars : 13

Preu: 20 euros

77 + 13 + 20 = 110 (1 +1 +0 = 2, la dualitat, l’efecte espill, el catarisme).

Si prescindim de la dada econòmica i només sumem el número de pàgines i exemplars (77 + 13 = 90) aconseguim el 9 (9 + 0) i el 3 (9 = 3 + 3 + 3 = 3 vegades 3), nombres vinclats fondament a la toponímia pirinenca (Noufonts, Noucreus, etc.) i a les cultures merovingia, carolingia (les novenes, distribució del territori en nou comtats, etc.) i, fins i tot, celta (molts remeis qualificats de pagans requereixen tres procesos).

Les tretze còpies numerades i signades

Justificació del preu.

He considerat seriorament el tema. Si hagués de tenir en compte les hores de documentació, compilació, síntesi, redacció, desplaçaments i viatges que he invertit en els tres articles del número 1 de La Foia del Garbinet el preu superaria els 60 euros. Entenc que és una xifra excessiva, malgrat que possiblement sigui la més justa al treball realitzat. A la fi, he escollit 20 euros com a mal menor tenint present que els diferents volums de La Foia del Garbinet van dirigits a lectors interessats en els temes que s’hi tracta, un públic petit i selecte. Tot al contrari d’allò que, si no m’erro, Xènius denominava “la democràcia de l’art del cromo” o quelcom similar.

Una jornada al Père-Lachaise (1a part)

DIARIS DE DISSIDÈNCIA

Al Jordi Gomara,

creador de La dissidència,

cançó que inspirà el present projecte,

i que podeu escoltar aquí.

«Després d’assolir l’estat de renúncia,

la lluita continua amb la dissidència».

Arkudtohv Bëis

Capítol aleatori: Una jornada al Père-Lachaise (1a part).

París, diumenge, 8 de maig de 2011. 

11,30 hores.

La majoria de guies turístiques recomanen entrar al cementiri del Père-Lachaise per la porta principal que hi ha al bulevard de Ménilmontant, atès que la primera impressió que hom té és espectacular, amb una ampla avinguda i el gran monument als morts al fons. Tanmateix, jo, a dos quarts de dotze del matí sóc a la porta, diguem-ne, del darrere, a l'accés de la rue des Rondeaux. Una entrada molt més humil i austera. Des d’aquest punt, inicio un itinerari que em portarà als sepulcres de persones que consagraren llurs existències a la creació i a la recerca.

Plànol general del cementiri. Al nord, l'entrada a la qual em refereixo.

Tot just entrar hi ha la garita dels vigilants. Una mica més enllà s’alça l’edifici del crematori, que visitaré més tard. A mà dreta,  els lavabos públics. A mà esquerra encara romanen els lavabos vells, que són tancats i barrats. Camino pel davant dels lavabos «nous» i avanço cap als murs que voregen l’avinguda Gambetta.

11,32 hores.

Aviat localitzo la llosa de Villiers-de-l’Isle-Adam (1838-1889), el creador dels Contes cruels. Fou també l’autor de Véra, un dels contes de terror que sovint recullen les antologies més prestigioses del gènere, i de les novel·les Isis i L’Eva futura. D’ascendència aristocràtica, va sobreviure econòmicament com va poder, fins que la misèria l’embolcallà. Els seus biògrafs asseguren que era un conversador animat, un poeta fascinant. La societat, per descomptat, el marginà. Rémy de Gourmont, escriptor simbolista i col·laborador del Mercure de France, va escriure de Villiers que «tenia en el seu geni diversos genis. Swift no és pas més amarg, ni Hoffmann més fantàstic, ni Poe més desesperadament lògic». El poeta Banville deia haver reconegut en el seu estil «l’incontestable urpa del geni». L’any 2002 vaig tenir el plaer de traduir al català una selecció dels seus relats, que foren publicats a Véra i altres contes cruels (València, 2003).

Llosa de Villiers de l'Isle Adam.

11,34 hores.

Refaig els passos i em trobo de nou al punt de l’entrada. A mà esquerra hi ha una mena de feixa i unes escales. Pujo els esglaons, camino una desena de metres entre les tombes, fins arribar al sepulcre blanc, blanquíssim com un glop de llet, de Marie Laurencin (1883-1956), la gran amant de Guillaume Apollinaire i també de Hanns Heinz Ewers, un escriptor ben desconegut a casa nostra. Henry Miller definí Marie Laurencin com una pintora de lesbianes, atesa la delicadesa i elegància de les seves aquarel·les. Generalment se la defineix com l'única pintora cubista de sexe femení, amb influències de Picasso i Braque. Jo la coneixia, sobretot, pels quadres de colors fluids i suaus que creà durant la dècada de 1920, unes composicions ben treballades i suggerents.

Tomba de Marie Laurencin.

11,37 hores.

Des d’aquí, enfilo l’avinguda Circular i avanço fins a l’avinguda Carette. Giro cap a la dreta i veig l’esfinx alada d’Oscar Wilde (1854-1900), obra de Jacob Epstein. L’atribut viril de l’escultura fou colpejat amb un paraigua, diuen, per una senyora anglesa extremadament virtuosa. L'escriptor irlandès retrata en les seves obres la doble moral i la hipocresia social de la seva època. De la seva producció hi destaca la novel·la El retrat de Dorian Grey (1891).

L'esfinx alada d'Oscar Wilde.

11,40 hores.

Continuo cap amunt, arribo a la primera cruïlla (avinguda Transversal número 3), i giro a l’esquerra. Després de travessar l’avinguda Greffulhe em trobo amb la sepultura de Rufina Noeggerath (1821-1908), «apòstata de l’espiritisme i de la pau universal», i coneguda amb el nom de «Bonne Maman» (Bona mare). Quan hi arribo, hi ha dues velletes que reguen els molts testos de flors que gairebé cobreixen la llosa. Em somriuen. Adverteixen que sóc estranger i m’informen que si poso el peu, o la mà, damunt de la pedra, l’esperit de «Bonne Maman» em protegirà de les malalties dels ulls. Interpreto, doncs, que fa funcions similars a les atribuïdes a Santa Llúcia. Les dues simpàtiques, amables i xerradores velletes tenen la gentilesa de fotografiar-me en aquest lloc singular. Després, m’expliquen que alguns esperits hi venen habitualment, ja que allí se senten consolats de la solitud que pateixen.

A la tomba de «Bonne Maman», a les 11,40 hores de diumenge 8 de maig de 2011.

11,47 hores.

Havent saludat amb respecte els esperits presents, i havent-me acomiadat de les velletes, torno cap a l’avinguda Greffulhe i, més endavant, giro a la dreta per l’avinguda Transversal número 2. A pocs metres de la cantonada, a mà dreta, hi ha l’estàtua de bronze que representa el periodista Victor Noir, assassinat als 21 anys, el 1870. L’obra és de l’escultor Jules Dalou i, segons afirmen les males llengües, des de fa més d’un segle les noies venen a fregar-se certes parts del cos amb la protuberància dels pantalons. Fins i tot, asseguren alguns, cavalquen l’escultura, bo i afermant-se fort als peus de la mateixa. Creuen que d’aquesta manera defugiran l’esterilitat i trobaran el mascle ideal per quedar-se prenyades. Sigui cert o no, allò evident és que determinades parts de l’estàtua són molt més polides que no pas d’altres. El verdet característic que pren el bronze amb el pas del temps i la serena, en el trossos on es diu que es freguen les donzelles, és substituït per bronze lluent.

Sepultura de Victor Noir. 8 de maig de 2011. 11,47 hores.

12,00 hores.

Reprenc el passeig, fins que arribo a l’avinguda Aguado, just a la cantonada amb el crematori. Giro a l’esquerra, i de seguida contemplo la llosa d’Yves Montand (1921-1991) i Simone Signoret (1921-1985). Què dir d’ells que no s’hagi dit abans? À Paris, l'amour.

Llosa de Simone Signoret i Yves Montand. Migdia.

12,10 hores.

Continuo endavant, fins que l’avinguda Aguado tomba cap a l’esquerra. En aquest lloc, enfilo un corriol de terra, cap a la dreta. A uns trenta metres hi ha la tomba de Gabriel Delanne (1857-1926), espiritista i curandero, especialitzat en les afeccions de les cames. Com totes les lloses del espiritistes cèlebres, i no tan cèlebres, aquesta també és curulla de flors fresques.

Tomba de Gabriel Delanne. 12,10 hores.

12,12 hores.

Avanço recte fins a l’avinguda dels Combatants Étrangers, i després giro a l’esquerra, on s’alça el dolmen que protegeix les restes d’Allan Kardec (1804-1869), el fundador de la doctrina espiritista. Els creients consideren que aquesta arca de granit, al dessota de la qual hi ha el bust del traspassat, constitueix una mena de porta cap al més enllà. De les set o vuit vegades que hi he anat només una m’he trobat sol davant de la tomba. En les altres ocasions he estat rodejat de gent que resa en veu baixa, o bé medita amb la mirada absent. Els i les vidents d’arreu del món hi solen venir per carregar-se, diuen, de «fluid mediúmnic». El costum és posar la mà, o un objecte, sobre el bust de bronze per magnetitzar-lo i rebre bones energies.

Arca, o dolmen, d'Allan Kardec. 12,12 hores.

12,30 hores.

Vaig fins a l’avinguda Transversal número 1, giro per l’avinguda Feuillant, pendent avall, fins a l’avinguda de la Capella. Un cop allí, camino cap a la dreta fins trobar el Chemin Mont-Louis, el qual enfilo. Aviat veig el sepulcre de Ferdinand Barbedienne (1810-1892), fonedor, amb tres escultures femenines fantàstiques de bronze. Una d’elles, que té el pitram nu, mostra similars característiques a les comentades sobre l’estàtua de Victor Noir. Pel que sembla, aquí s’hi refreguen els homes certes parts del cos per tot l’assumpte de l’esterilitat i l’anhel de trobar la companya ideal.

Sepulcre de Ferdinand Barbedienne. 12,30 hores.

12,33 hores.

Ara és un bon moment per retornar cap a la zona de la capella i reposar una estona en un dels diversos bancs que hi ha, mirant la panoràmica de la ciutat que es gaudeix des d’aquí. A principis del mes de setembre de 2011, l’escriptora Shaudin Melgar-Foraster em mostrà una fotografia d’un paratge de les illes de Toronto que m’evocà la tranquil·litat i serenor que exhala aquest indret del Père-Lachaise, especialment durant la tardor.

Una foto tardoral de l'indret que m'evocà la imatge de Shaudin Melgar-Foraster.

12,38 hores.

Un cop refet, passo pel davant de la capella i, davant del Chemin du Bassin, baixo pel Chemin Talma. Sóc a l’inici de la part més romàntica del cementiri. Veig el sepulcre de Théodore Géricault i aviat observo la tomba de la màscara (jo l’anomeno així), la sepultura de Fernand Arbelot (1880-1942)que mostra un home jacent de bronze, obra d’Adolphe Wansart, que aguanta amb les mans una màscara de dona, la qual mira fixament. L'efecte espill és palès.

Tomba de «la màscara». 12,38 hores.

12,50 hores.

A l’esquerra, enfilo el Chemin Denon, on veig els sepulcres de Claude Chabrol (1930-2010), Vivant Denon (1747-1825) i Frederic Chopin (1810-1849). El cor del compositor és dipositat a l’interior d’una columna de l’església de la Santa Creu, a Varsòvia. La tomba de Chopin és un lloc típic de trobada dels polonesos que són de visita a París. També s’utilitza com una mena de bústia per a deixar-hi cartes amoroses.

Túmul de Vivant Denon. 12,51 hores.

12,59 hores.

Uns deu metres passada la tomba de Chopin, a la dreta, hi ha deu esglaons que davallen. Els baixo. Després, quatre més. Cap avall. Ara sóc en una de les tombes amb regust satànic més cèlebres del recinte. Es tracta de la darrera llar de Berthe de Courrière, enterrada amb dos dels seus amants: l’escultor Clésinger i l’escriptor Remy de Gourmont. El nom de la bruixa no fou escrit a la llosa per evitar escàndols. És per això que, de vegades, es troben rastres de cerimònies en una tomba que és a tocar, on hi ha enterrada una altra Berthe, que no és la Courrière, però és fàcil confondre’s. Entre d’altres, la Courrière fou també amant de l’escriptor Huysmanns i era coneguda, en els cercles esotèrics, amb el sobrenom de «la mussa de les misses negres».

Llosa de la Courrière, Clésinger i Remy de Gourmont. 12,59 hores.

13,10 hores.

Ara m’atanso al Chemin du Cocq, on admiro les tombes del comte Edmon Luc Dumoulin le Keuche (1906-1970), gran mestre sobirà de la companyia cavalleresca de Saint-Michel, i creu d’or de Latran, i també el monòlit amb caràcters asteques del guatemalenc Miguel Angel Astúrias (1899-1974).

El carall, o menhir, de M. A. Astúrias. 13,10 hores.

13, 21 hores.

De sobte, un corb se m’apropà més de l’habitual i començà a grallar insistentment. El miro i intento fotografiar-lo, però al corb no sembla agradar-li la càmera i va saltironejant per les tombes, evitant que l’enfoqui prou bé. Així, arribo al sepulcre de Claude Michel (1944-2001), que és format per una senzilla llosa plana i, al damunt, en lloc de tenir una creu o qualsevol altre símbol religiós, hi té, en marbre polit i blanc, una gran ampolla. Tota una filosofia de vida. Nunc est bibendum. Brindo per tu, company Claude Michel!

La tomba «etílica» de Claude Michel. 13, 21 hores.

13, 30 hores.

Travesso el Chemin du Cocq i continuo pel Chemin Mehul. Faig cap a l’avinguda Casimir Perier, on trobo al físic i màgic Étienne Robertson (1763-1837) i, més avall, a mà esquerra, la monumental tomba d’Héloïse i Abélard, els famosos amants morts del segle XII, les restes dels quals foren reunides el 1701 i sebollides aquí, el 1817. La tradició és deixar una rosa vermella sobre les estàtues jacents, per tal de guarir els mals d’amor i desamor i, ja de pas, pregar perquè la parella ideal aparegui ben aviat. Ingenuïtat al poder.

Detall del mausoleu de Robertson. 13,30 hores.

Sepulcre d'Héloïse i Abélard. 13, 30 hores.

(continuarà)

Una jornada al Père-Lacahise (2a part)

Al laberint. De absurdis clamavi.

AL LABERINT. DE ABSURDIS CLAMAVI

Fotografia del laberint de la catedral d'Amiens, 
realitzada el dilluns 19 de setembre de 2011

Al laberint. De absurdis clamavi és una amalgama d’escrits diversos que homenatgen i maleeixen l’existència, bo i mostrant un calidoscopi d’aspectes del dèdal de la vida humana que, amb més gran o petita mesura, patim i gaudim, tots plegats i individualment. En síntesi: una amanida de caos.

*******

EL XANTATGE I LA VICTÒRIA

«El mundo se divide entre los indignados y los indignos.»

Eduardo Galeano

   Des del capdamunt del cingle assolellat, jugava a comparar el poble, rectilini i horrible, amb un cementiri farcit de morts vivents. Tots eren familiars, coneguts i saludats que patien una son consentida tan greu i intensa que havien esdevingut zombis de debò.

   Però el vell forn de calç abandonat que hi havia a tocar d’una olivera, em convidà a una altra visió. Llavors vaig observar merlets als cims d’algunes cases; els carrers eren irregulars, tortuosos, extremadament laberíntics; llambordes i teules es barrejaven indistintament al sòl; culs-de-sac, escales que no menaven enlloc, llànties rovellades a les cantonades, cúpules daurades i altres elements enriquien aquell teixit de, ara sí, vida. Tot plegat exhalava aromes d’antigor i pau.

   Content, vaig baixar de la muntanya amb l’anhel de capbussar-me sencer en llur bellesa, recentment adquirida.

   Però, en arribar-hi, el caixer automàtic d’un banc m’aturà el cor, i el cartell-coltell d’un centre comercial m’esbotzà el cervell. «Compreu, consumiu, produïu, esclavitzeu-vos!», vomitaven els altaveus del campanar. Els mitjans de comunicació parlaven de crisi, tot dissimulant que no entenien com podia succeir allò, en el món tan bo i bonic que havien creat els zombis malalts de son i desmemòria consentides.

   Vaig tornar al cingle assolellat i, sota l’olivera, al devora del vell forn de calç abandonat, em vaig sebollir.

   Al cap de setanta-set anys, uns arqueòlegs en pràctiques, que estudiaven el vell forn de calç abandonat, trobaren per atzar les restes del meu cadàver. Van quedar sorpresos, gairebé atordits, en comprovar que en cap de les meves robes, ni sabatilles, no hi figurava el nom de nike (victòria, en grec). Van concloure que, probablement, les meves restes eren més antigues que no pas el que semblaven a primer cop d’ull. Així, després de diverses proves, vaig esdevenir, a ulls de la ciència, una mostra de la baula perduda entre l’homo sapiens i l’homo zombi. Ara sóc tancat en una caixa de plàstic, en el magatzem oblidat d’un museu. Però qualsevol dia són capaços de ressuscitar-me... Humans!

Emili Gil, 

escrit a Barcelona, la nit del 16 al 17 de juny de 2012.

(Aquest text pertany a l’antologia inèdita Al laberint. De absurdis clamavi, una amalgama d’escrits diversos que homenatgen i maleeixen l’existència, bo i mostrant un calidoscopi d’aspectes del dèdal de la vida humana que, amb més gran o petita mesura, patim i gaudim, tots plegats i individualment. En síntesi: una amanida de caos).

El boig de la rue Lepic, o L'equilibri del vol és un altre text que pertany a Al laberint. De absurdis clamavi, i que podeu llegir aquí, per cortesia de La Comarcal Edicions.

 

Ara

ARA