LA CATEDRÀTICA I LA PETITA CORT DE MIRACLES,
DE MARTA GINÉ
«No hi ha cap realitat, no hi ha sinó aparences»
Villiers de l’Isle-Adam
Marta Giné Janer, catedràtica de la
Universitat de Lleida i reconeguda especialista en literatura francesa, ens
ofereix amb La catedràtica i la petita cort de miracles (2025) una
novel·la que s’endinsa en la crítica institucional i social, alhora que explora
la condició humana de diverses identitats supervivents, algunes sobrevalorades,
i d’altres marginades. «Va com va», com cantava l’amic Ovidi Montllor.
Aquest llibre és un artefacte literari
complex, on el món universitari, amb les seves jerarquies, hipocresies i
microcosmos, es converteix en un espill de la societat contemporània i en
l’escenari d’una lluita per assolir quotes de poder, sous estables, prestigi i
reconeixement públic (oficial i convencional, tot sigui dit de passada). És a
dir: fum, a nivell de Coneixement. Però un fum que atorga diners, i aquests
diners són imprescindibles per a sobreviure. Perquè ja fa dècades, potser
segles, que la riquesa del Coneixement no permet sinó anar a dormir sota el
pont. Ha estat mai de cap altra manera?
La trama s’articula al voltant de la
Martina, una catedràtica sotmesa a uns dolors d’esquena terribles. Aquest estat
físic no és casual, sinó que emergeix com a metàfora de la tensió existencial i
professional que vertebra el relat, ja que precisament és als llocs on la
protagonista intenta alleujar la seva dolència on rememora amb més intensitat
les anècdotes i experiències que l’han duta fins al moment present.
Així, la professora recorda i reviu
episodis de la seva trajectòria acadèmica i personal, des de la dècada de 1980
fins als anys 20 del segle XXI, configurant un entramat on conflueixen tres
fils temàtics fonamentals: primer, l’herència del passat, especialment del
franquisme, en la vida acadèmica i social, en la persistència de discursos
ideològics que, malgrat la democràcia, continuen condicionant els comportaments
humans; segon, la construcció i destrucció de la identitat professional en
l’àmbit universitari (política de vetos, enveges, relacions de poder i
jerarquies dins dels departaments i seminaris); i tercer, el diàleg narratiu
entre l’ahir (anys 80 i 90 del segle XX) i l’avui (anys 20 del segle XXI), on
l’autora articula amb encert comentaris crítics.
Aquestes línies argumentals entrellaçades configuren una narrativa tant psicològica com social que reclamen una lectura atenta i, a ser possible, pausada. Considero molt adients les cites literals que Giné posa al final de cada capítol (des de Joan Fuster i Josep Pla, fins a George Orwell, passant per Jules Renard, Honoré de Balzac i Pere Rovira, entre d’altres); són fragments, perfectament inserits en el text, de diversos intel·lectuals que venen a tomb, i arrodoneixen el missatge que l’escriptora pretén transmetre, bàsicament d’indignació. Encara existeixen intel·lectuals? Sí, per descomptat, però estan invisibilitzats (i relegats al marge de l’exposició pública) pels tertulians de torn. Ara els intel·lectuals de debò formen part de l’univers underground, el de la dissidència i la clandestinitat, i sovint han de fer teatre per a sobreviure. En canvi, els llepaculs i destructors sistemàtics de la llengua i, per tant, del pensament, no sobreviuen, sinó que viuen, d’habitud, sense fotre brot, amb bons sous (o si més no, estables) i deixen anar les seves opinions (que no interessen a ningú) com si fossin veritats absolutes universals. Per dir-ho d’una manera sintetitzada, i potser una mica esbiaixada, perquè cada cas és únic, i mai no és just generalitzar els set-ciències que pul·lulen. Però torno al solc.
«La
petita cort de miracles» del títol al·ludeix sense embuts al microunivers del
departament universitari on es produeixen, en aparença si més no, fets
extraordinaris (ascensos, reconeixements, «miracles» intel·lectuals), però que,
en el fons, estan regits per l’arbitrarietat, les aliances opaques, les relacions
amoroses i sexuals, i les lleis dels més astuts i/o astutes (és a dir: dels
manipuladors i manipuladores). «Es diria que, al món, no hi ha cap altra
voluntat que enriquir-se a qualsevol preu, tot i que sigui immoral» (pàgina
149).
Vegem algun altre dels fragments incisius
de la novel·la: «La Martina va demanar [a la coordinadora acadèmica de llatí]
què havia de fer: no va rebre cap resposta. Com passa des de fa anys a
l’educació secundària, el grau d’exigència ha baixat moltíssim. Però per als
manaires —tot i no conèixer res de l’ensenyament—, aquest fracàs només se
solucionarà canviant els barems de les notes, és a dir baixant el nivell
d’exigència. Són incapaços de copsar que això danyarà els millors estudiants? O
això no els preocupa gens? Menyspreen obertament el coneixement?» (pàgines
99-100).
Encara un altre: «Pertot arreu,
l’exhibició satisfeta de la ignorància. Ningú es planteja el fons del problema:
arriben a la universitat en massa estudiants que han obtingut fàcilment el
batxillerat. Com dir-los aleshores que falta gent amb ofici? Que són balders tants
universitaris? (...) No s’ha pogut transmetre el pensament cultural a les
criatures i ara no tenen ni coratge ni resistència. Però tots estan convençuts
que són molt llestos!» (pàgina 100). «Es creen joves fràgils, cada vegada més
cretins socialment, que acabaran engolits per l’enorme massa de les grans
ciutats, amb feines precàries i sous petits, però no hauran de pensar en res,
no hauran de decidir res, perquè tampoc sabran pensar ni decidir res. Anar
enganxats a un carro els tranquil·litzarà i els satisfarà?» (pàgina 101).
Baules del consumisme, vet-ho aquí.
La constatació i resposta de tots els
interrogants que es planteja la protagonista els veu plasmats en, per exemple,
la migrada i poc professional atenció mèdica que rep (i que tots hem
viscut/patit alguna vegada).
La catedràtica i la petita cort de miracles és una obra que traspassa els límits de la novel·la acadèmica i costumista per endinsar-se en un terreny de reflexió fonda i contemporània, crítica institucional i exploració de les identitats marginades. Giné elabora un relat (de vegades amb ironies subtils, i d’altres vegades sense subtilesa, a cop de trabuc) que constitueix una crítica implícita a la fragmentació del saber i a la parcel·lació de la vida intel·lectual. L’obra proporciona una lectura que dialoga amb la historiografia social del nostre context: la permanència de certes estructures de poder, la persistència de relats franquistes o postfranquistes en la consciència col·lectiva i el paper de les institucions com a espais de reproducció o transformació cultural.
La novel·la és també una lúcida meditació
sobre la desvalorització social dels estudis humanístics, reduïts a un joc de
prestigi intern buit de sentit o a una mercaderia dins del mercat acadèmic. La
crisi de les Humanitats és òbvia. Posa el dit a la nafra de les nostres
institucions culturals i desafia el lector a prendre partit. Ofereix
un diagnòstic agut i desencantat, però no exempt d’una certa esperança en la
possibilitat de complicitat i resistència entre els oprimits.
Alhora, cal destacar la centralitat dels
personatges femenins que reflexionen sobre la seva condició professional i
personal, d’una manera subjectiva i amb profunditat. La figura de la
catedràtica es converteix en un marc per a explorar l’articulació del subjecte
intel·lectual femení i les tensions internes que comporta la construcció d’una
carrera acadèmica, en unes estructures fonamentalment patriarcals. Aquest tema
es desplega amb detall, i permet contrastar expectatives individuals amb la
realitat estructural de l’educació superior, un contrast que l’autora posa en
relleu amb una combinació de sensibilitat i escepticisme.
En definitiva, Marta Giné Janer ha escrit
una obra madura i intel·ligent, que combina amb solvència la narració de
caràcter amb la reflexió ideològica.
És, al capdavall, agradable comprovar que
a poc a poc, i de mica en mica, van sortint llibres, textos i articles que exposen
i denuncien obertament les corrupteles, enganys i estafes, en tots els cercles,
des dels immobiliaris i sanitaris fins als editorials, que han format i formen part
de la gran farsa que compartim i que, massa sovint, ens escanya i esclavitza.
Celebro, doncs, la publicació d’aquesta novel·la valenta de Marta Giné, ben
elaborada i plena de matisos, destinada a obrir els ulls de molta gent honesta.
Ja se sap que la condició humana (i/o el
factor humà) no té remei, però tal i com adverteix la «nota» del final de
l’obra: «qualsevol semblança d’aquest escrit amb fets reals és pura
coincidència. La realitat sempre supera la ficció». Genial. No fos cas que algú
se sentís al·ludit o ofès. Valga’m deu!
Emili
Gil
La
Sénia (Montsià), diumenge 15 de febrer de 2026.
