Els miralls felins de la por:
una lectura de La Casa dels Gats, d’Emili GiL
Clàudia Vilanova i Ferrer
En el panorama de la narrativa catalana contemporània, Emili Gil s’alça com una veu singular, que es mou amb destresa entre l’homenatge i la innovació dins del gènere fantàstic. L’autor té la capacitat de fusionar les tradicions literàries amb una veu pròpia i intensa. La Casa dels Gats, estructurada com un manuscrit trobat, reprodueix les ficcions gòtiques i romàntiques amb un dinamisme poc habitual en la nostra literatura. La Casa dels Gats, una novel·la que combina el suspens amb una imaginació desbordant, és una obra que demana ser llegida no només com a un entreteniment, sinó com a un exercici de complicitat amb la tradició literària de l’estrany.
Proposo una lectura crítica de la novel·la, centrant-me en tres eixos essencials: l’arquitectura del misteri, la simbologia felina i la veu narrativa. Amb tot, la intenció última no és tan sols disseccionar el text, sinó encomanar-ne l'encant que desprèn, i reivindicar-lo com a una peça imprescindible de la literatura de gènere fantàstic escrita en català.
L’espai com a protagonista
Un dels elements més poderosos de La Casa dels Gats és l’espai: la casa mateixa. Aquest habitacle antic absorbit per la ciutat, abandonat, i ple de racons prohibits, no és merament l’escenari de la trama, sinó una entitat viva, una presència que respira, observa i condiciona les accions dels personatges. En aquest sentit, Emili Gil recull la millor tradició del haunted house anglosaxó (des de Margaret Oliphant, passant per Egar Poe i fins a Shirley Jackson), però la trasllada a un univers molt personal, amb ressons de la geografia sentimental catalana. La casa no només conté secrets: és el secret en si mateixa. I aquest secret es desplega lentament, amb un ritme deliberadament sostingut i pausat, que manté la tensió narrativa i converteix el lector en un explorador de l’indòmit.
Els gats com a símbol i com a enigma
El motiu felí, lluny de ser una simple extravagància estètica, actua com a columna vertebral del relat. Els gats, com a figures ambivalents, oscil·len entre la companyia domèstica i el misteri arcà. En la novel·la, apareixen gairebé com a agents sobrenaturals, guardians d’una saviesa antiga o, potser, testimonis d’un pacte ancestral. L’autor juga amb aquesta dualitat: la familiaritat del gat esdevé inquietant quan la seva mirada sembla entendre massa coses, o quan la seva presència es multiplica com un tornaveu persistent. D’aquesta manera, el símbol felí es carrega de significació, actuant com a pont entre el món visible i aquell que s’amaga sota les rajoles de la realitat quotidiana.
L’estil: una prosa amb personalitat
Emili Gil escriu amb ritme àgil i una prosa rica, precisa, evocadora, plena de referències literàries i culturals, però mai encarcarada. La seva veu narrativa es caracteritza per un equilibri entre erudició i ritme, entre detall i avançament. No és estrany trobar en les seves pàgines al·lusions que van des de Maupassant i Lovecraft fins a Verdaguer, sempre integrades de manera orgànica, mai com a impostura. Aquesta capacitat de combinar registres —el culte i el popular, el lúdic i el fosc— fa de La Casa dels Gats una lectura molt estimulant, tant per al lector ocasional com per a l’acadèmic exigent. És una novel·la que respecta la intel·ligència del lector, i, alhora, el sedueix amb les armes més antigues de la narrativa: el suspens, la curiositat, la por.
Una literatura de gènere amb veu pròpia
En una cultura literària sovint reticent a la ficció de gènere, La Casa dels Gats representa un gest valent, amb un entramat simbòlic que convida a múltiples lectures (psicològica, sociocultural, literària). Gil no demana permís per a escriure terror, misteri o fantasia: simplement ho fa, i ho fa molt bé. Però, a més, la seva obra s’inscriu dins una genealogia pròpia, en diàleg amb autors catalans com Joan Perucho, Pere Calders, Joan Santamaria o Agustí Esclasans. És una literatura que no té complexos, que es reivindica com a narrativa fantàstica feta amb ofici, amb ambició estètica i amb vocació de permanència.
Conclusions
La Casa dels Gats és molt més que una novel·la de misteri: és una porta oberta a un univers inquietant, ric i ple de matisos. L’escriptor ofereix al lector una experiència narrativa, punyent i emocional, que desperta tant l’instint com la reflexió, que entreté i, al mateix temps, deixa petja. En una època en què la superficialitat narrativa és moneda corrent, obres com aquesta són més necessàries que mai.
Amb la seva prosa rica i simbòlica, Emili Gil convida el lector a submergir-se en un viatge iniciàtic, íntim i colpidor. El ritme narratiu, l’arquitectura de la casa, la simbologia felina i la impecable construcció del "manuscrit trobat" fan d’aquesta obra una lectura apassionant i rellevant. Tant si busqueu emoció, reflexió o simplement una història ben construïda, aquesta novel·la us captivarà i us sorprendrà.
Perquè llegir La Casa dels Gats no és simplement gaudir d’una història ben escrita: és acceptar una invitació a perdre’s en els laberints de l’imaginari i, potser, no tornar-ne del tot.
Bibliografia
Gil, Emili: La Casa dels Gats. Una història delicada i magnètica (2025). Manuscrit trobat. Estructura epistolar i marc narratiu (Bernat Riuverd). Del gòtic al simbolisme contemporani.
--Misteris fascinants (Brosquil, 2002). Col·lecció de relats amb referències egípcies i simbologies que anticipen l’interès pels símbols de gats i rituals.
Maigí, Raül: “Follia literària”: https://lesradesgrises.com/2015/10/16/follia-literaria/
Llobera i Adrover, Mònica. “La Casa dels Gats, d’Emili Gil: realisme màgic i fantàstic gòtic”. Blog d’anàlisi literària: emiligil-emili.blogspot.com
Subirats i Sebastià, Emigdi. “Poetes catalans (41): Emili Gil i Pedreño”. Ressenya sobre la biografia i la trajectòria literària. Blocs de VilaWeb: https://blocs.mesvilaweb.cat/emigdi/poetes-catalans-41-emili-gil-i-pedreno/
Doctora en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada
Universitat de Girona
