L'art com a patologia contagiosa:
una etiologia amorosa
Emili Gil
"La vida imita l'art molt més que no pas l'art imita la vida."
Oscar Wilde
(La decadència de la mentida, 1891)
Sota l'aparença sublim de la creació
estètica, s'amaga una veritat tan incòmoda com persistent: l'art és una
malaltia. No una afecció lleu o una simple indisposició espiritual, sinó una
veritable patologia de l'ànima, una inflamació aguda del sentit, un deliri
creatiu que posa en quarantena la raó. Tanmateix, no estem davant d’una
epidèmia qualsevol. L'art, en la seva forma més virulenta, troba en l'amor el
seu vector privilegiat de transmissió. Com una grip divina, com un bacil
dionisíac, la passió amorosa propaga el virus de la bellesa amb una eficàcia
escandalosament poètica.
Ja Plató, un hipocondríac de la
metafísica, advertia en el Fedre (370 a.n.e.) que l'ànima amant, en
contacte amb la bellesa, entra en un estat de mania, una bogeria divina (theia
mania), que supera qualsevol racionalitat. El poeta, aquell malalt terminal
del llenguatge, no és cap altra cosa que un posseït per les muses, febril i
exsangüe, escopint versos com si fossin símptomes.
En efecte, és una epidèmia antiga. Virgili
plorava, a Les Bucòliques (circa 43-34 a.n.e), la dolça pestilència del
desig, mentre el Dant, a la Vita Nuova (1295), escrivia com si Beatrice
fos una vectora seràfica de la llebrosia amorosa que li devastava la carn amb
cada somriure. L'amor, lluny de ser una cura, és el contagi necessari per a desencadenar
el brot artístic.
Cervantes, que va perdre una mà però no el
sarcasme, ho va entendre a la perfecció: Don Quixot no és res més que un malalt
de literatura, infectat pels llibres de cavalleries, que estima Dulcinea com un
pacient estima la seva febre. L'amor idealitzat és el bacteri que alimenta el
seu deliri èpic.
Fins i tot Baudelaire, al seu Spleen de
Paris (1869), escrivia sota la influència d'una neurosi estètica provocada
per amors parisencs que feien olor de morfina i floridura. L'artista no crea:
supura. La seva obra és una crosta exquisida que cobreix la nafra incandescent
de l'amor.
Foucault,
més recentment, ens recorda que tota construcció cultural és una forma de
disciplina, una norma, una patologia disfressada d'ordre. L'art no s’escapa d’aquesta
regla, sinó que la sublima: és la bogeria reglada, l'alienació socialment
acceptada, sempre que vengui i es premiï. I quan l'amor esdevé el mòbil de la
creació, aleshores tenim una zoonosi emocional: l'artista, en nom del
sentiment, contamina l'espectador amb una empatia que no és cap altra cosa que un
contagi compulsiu.
L'art és, doncs, una malaltia crònica i de
vegades terminal, contagiosa i altament romàntica. L'amor n'és el vector
principal, com ho és el mosquit per la malària. Només que en comptes de febre i
tremolors, l'hoste pateix versos, pintures, danses i simfonies. El món acadèmic
pot intentar catalogar, classificar i disseccionar aquest fenomen, però no pot
escapar-ne. El crític literari, malgrat el seu bisturí, també està infectat. De
fet, són els portadors més insidiosos: escampen la malaltia fingint immunitat.
En definitiva, cal vacunar-nos amb més art
i més amor. O millor encara: renunciar a tota cura, i acceptar que en la febre
creativa, com en l'amor, rau la veritable salut del deliri humà.
Emili Gil
La Sénia (Montsià, República de Catalunya), dilluns 9 de juny de 2025.
