Una jornada al Père-Lachaise (1a part)

DIARIS DE DISSIDÈNCIA

Al Jordi Gomara,

creador de La dissidència,

cançó que inspirà el present projecte,

i que podeu escoltar aquí.

«Després d’assolir l’estat de renúncia,

la lluita continua amb la dissidència».

Arkudtohv Bëis

Capítol aleatori: Una jornada al Père-Lachaise (1a part).

París, diumenge, 8 de maig de 2011. 

11,30 hores.

La majoria de guies turístiques recomanen entrar al cementiri del Père-Lachaise per la porta principal que hi ha al bulevard de Ménilmontant, atès que la primera impressió que hom té és espectacular, amb una ampla avinguda i el gran monument als morts al fons. Tanmateix, jo, a dos quarts de dotze del matí sóc a la porta, diguem-ne, del darrere, a l'accés de la rue des Rondeaux. Una entrada molt més humil i austera. Des d’aquest punt, inicio un itinerari que em portarà als sepulcres de persones que consagraren llurs existències a la creació i a la recerca.

Plànol general del cementiri. Al nord, l'entrada a la qual em refereixo.

Tot just entrar hi ha la garita dels vigilants. Una mica més enllà s’alça l’edifici del crematori, que visitaré més tard. A mà dreta,  els lavabos públics. A mà esquerra encara romanen els lavabos vells, que són tancats i barrats. Camino pel davant dels lavabos «nous» i avanço cap als murs que voregen l’avinguda Gambetta.

11,32 hores.

Aviat localitzo la llosa de Villiers-de-l’Isle-Adam (1838-1889), el creador dels Contes cruels. Fou també l’autor de Véra, un dels contes de terror que sovint recullen les antologies més prestigioses del gènere, i de les novel·les Isis i L’Eva futura. D’ascendència aristocràtica, va sobreviure econòmicament com va poder, fins que la misèria l’embolcallà. Els seus biògrafs asseguren que era un conversador animat, un poeta fascinant. La societat, per descomptat, el marginà. Rémy de Gourmont, escriptor simbolista i col·laborador del Mercure de France, va escriure de Villiers que «tenia en el seu geni diversos genis. Swift no és pas més amarg, ni Hoffmann més fantàstic, ni Poe més desesperadament lògic». El poeta Banville deia haver reconegut en el seu estil «l’incontestable urpa del geni». L’any 2002 vaig tenir el plaer de traduir al català una selecció dels seus relats, que foren publicats a Véra i altres contes cruels (València, 2003).

Llosa de Villiers de l'Isle Adam.

11,34 hores.

Refaig els passos i em trobo de nou al punt de l’entrada. A mà esquerra hi ha una mena de feixa i unes escales. Pujo els esglaons, camino una desena de metres entre les tombes, fins arribar al sepulcre blanc, blanquíssim com un glop de llet, de Marie Laurencin (1883-1956), la gran amant de Guillaume Apollinaire i també de Hanns Heinz Ewers, un escriptor ben desconegut a casa nostra. Henry Miller definí Marie Laurencin com una pintora de lesbianes, atesa la delicadesa i elegància de les seves aquarel·les. Generalment se la defineix com l'única pintora cubista de sexe femení, amb influències de Picasso i Braque. Jo la coneixia, sobretot, pels quadres de colors fluids i suaus que creà durant la dècada de 1920, unes composicions ben treballades i suggerents.

Tomba de Marie Laurencin.

11,37 hores.

Des d’aquí, enfilo l’avinguda Circular i avanço fins a l’avinguda Carette. Giro cap a la dreta i veig l’esfinx alada d’Oscar Wilde (1854-1900), obra de Jacob Epstein. L’atribut viril de l’escultura fou colpejat amb un paraigua, diuen, per una senyora anglesa extremadament virtuosa. L'escriptor irlandès retrata en les seves obres la doble moral i la hipocresia social de la seva època. De la seva producció hi destaca la novel·la El retrat de Dorian Grey (1891).

L'esfinx alada d'Oscar Wilde.

11,40 hores.

Continuo cap amunt, arribo a la primera cruïlla (avinguda Transversal número 3), i giro a l’esquerra. Després de travessar l’avinguda Greffulhe em trobo amb la sepultura de Rufina Noeggerath (1821-1908), «apòstata de l’espiritisme i de la pau universal», i coneguda amb el nom de «Bonne Maman» (Bona mare). Quan hi arribo, hi ha dues velletes que reguen els molts testos de flors que gairebé cobreixen la llosa. Em somriuen. Adverteixen que sóc estranger i m’informen que si poso el peu, o la mà, damunt de la pedra, l’esperit de «Bonne Maman» em protegirà de les malalties dels ulls. Interpreto, doncs, que fa funcions similars a les atribuïdes a Santa Llúcia. Les dues simpàtiques, amables i xerradores velletes tenen la gentilesa de fotografiar-me en aquest lloc singular. Després, m’expliquen que alguns esperits hi venen habitualment, ja que allí se senten consolats de la solitud que pateixen.

A la tomba de «Bonne Maman», a les 11,40 hores de diumenge 8 de maig de 2011.

11,47 hores.

Havent saludat amb respecte els esperits presents, i havent-me acomiadat de les velletes, torno cap a l’avinguda Greffulhe i, més endavant, giro a la dreta per l’avinguda Transversal número 2. A pocs metres de la cantonada, a mà dreta, hi ha l’estàtua de bronze que representa el periodista Victor Noir, assassinat als 21 anys, el 1870. L’obra és de l’escultor Jules Dalou i, segons afirmen les males llengües, des de fa més d’un segle les noies venen a fregar-se certes parts del cos amb la protuberància dels pantalons. Fins i tot, asseguren alguns, cavalquen l’escultura, bo i afermant-se fort als peus de la mateixa. Creuen que d’aquesta manera defugiran l’esterilitat i trobaran el mascle ideal per quedar-se prenyades. Sigui cert o no, allò evident és que determinades parts de l’estàtua són molt més polides que no pas d’altres. El verdet característic que pren el bronze amb el pas del temps i la serena, en el trossos on es diu que es freguen les donzelles, és substituït per bronze lluent.

Sepultura de Victor Noir. 8 de maig de 2011. 11,47 hores.

12,00 hores.

Reprenc el passeig, fins que arribo a l’avinguda Aguado, just a la cantonada amb el crematori. Giro a l’esquerra, i de seguida contemplo la llosa d’Yves Montand (1921-1991) i Simone Signoret (1921-1985). Què dir d’ells que no s’hagi dit abans? À Paris, l'amour.

Llosa de Simone Signoret i Yves Montand. Migdia.

12,10 hores.

Continuo endavant, fins que l’avinguda Aguado tomba cap a l’esquerra. En aquest lloc, enfilo un corriol de terra, cap a la dreta. A uns trenta metres hi ha la tomba de Gabriel Delanne (1857-1926), espiritista i curandero, especialitzat en les afeccions de les cames. Com totes les lloses del espiritistes cèlebres, i no tan cèlebres, aquesta també és curulla de flors fresques.

Tomba de Gabriel Delanne. 12,10 hores.

12,12 hores.

Avanço recte fins a l’avinguda dels Combatants Étrangers, i després giro a l’esquerra, on s’alça el dolmen que protegeix les restes d’Allan Kardec (1804-1869), el fundador de la doctrina espiritista. Els creients consideren que aquesta arca de granit, al dessota de la qual hi ha el bust del traspassat, constitueix una mena de porta cap al més enllà. De les set o vuit vegades que hi he anat només una m’he trobat sol davant de la tomba. En les altres ocasions he estat rodejat de gent que resa en veu baixa, o bé medita amb la mirada absent. Els i les vidents d’arreu del món hi solen venir per carregar-se, diuen, de «fluid mediúmnic». El costum és posar la mà, o un objecte, sobre el bust de bronze per magnetitzar-lo i rebre bones energies.

Arca, o dolmen, d'Allan Kardec. 12,12 hores.

12,30 hores.

Vaig fins a l’avinguda Transversal número 1, giro per l’avinguda Feuillant, pendent avall, fins a l’avinguda de la Capella. Un cop allí, camino cap a la dreta fins trobar el Chemin Mont-Louis, el qual enfilo. Aviat veig el sepulcre de Ferdinand Barbedienne (1810-1892), fonedor, amb tres escultures femenines fantàstiques de bronze. Una d’elles, que té el pitram nu, mostra similars característiques a les comentades sobre l’estàtua de Victor Noir. Pel que sembla, aquí s’hi refreguen els homes certes parts del cos per tot l’assumpte de l’esterilitat i l’anhel de trobar la companya ideal.

Sepulcre de Ferdinand Barbedienne. 12,30 hores.

12,33 hores.

Ara és un bon moment per retornar cap a la zona de la capella i reposar una estona en un dels diversos bancs que hi ha, mirant la panoràmica de la ciutat que es gaudeix des d’aquí. A principis del mes de setembre de 2011, l’escriptora Shaudin Melgar-Foraster em mostrà una fotografia d’un paratge de les illes de Toronto que m’evocà la tranquil·litat i serenor que exhala aquest indret del Père-Lachaise, especialment durant la tardor.

Una foto tardoral de l'indret que m'evocà la imatge de Shaudin Melgar-Foraster.

12,38 hores.

Un cop refet, passo pel davant de la capella i, davant del Chemin du Bassin, baixo pel Chemin Talma. Sóc a l’inici de la part més romàntica del cementiri. Veig el sepulcre de Théodore Géricault i aviat observo la tomba de la màscara (jo l’anomeno així), la sepultura de Fernand Arbelot (1880-1942)que mostra un home jacent de bronze, obra d’Adolphe Wansart, que aguanta amb les mans una màscara de dona, la qual mira fixament. L'efecte espill és palès.

Tomba de «la màscara». 12,38 hores.

12,50 hores.

A l’esquerra, enfilo el Chemin Denon, on veig els sepulcres de Claude Chabrol (1930-2010), Vivant Denon (1747-1825) i Frederic Chopin (1810-1849). El cor del compositor és dipositat a l’interior d’una columna de l’església de la Santa Creu, a Varsòvia. La tomba de Chopin és un lloc típic de trobada dels polonesos que són de visita a París. També s’utilitza com una mena de bústia per a deixar-hi cartes amoroses.

Túmul de Vivant Denon. 12,51 hores.

12,59 hores.

Uns deu metres passada la tomba de Chopin, a la dreta, hi ha deu esglaons que davallen. Els baixo. Després, quatre més. Cap avall. Ara sóc en una de les tombes amb regust satànic més cèlebres del recinte. Es tracta de la darrera llar de Berthe de Courrière, enterrada amb dos dels seus amants: l’escultor Clésinger i l’escriptor Remy de Gourmont. El nom de la bruixa no fou escrit a la llosa per evitar escàndols. És per això que, de vegades, es troben rastres de cerimònies en una tomba que és a tocar, on hi ha enterrada una altra Berthe, que no és la Courrière, però és fàcil confondre’s. Entre d’altres, la Courrière fou també amant de l’escriptor Huysmanns i era coneguda, en els cercles esotèrics, amb el sobrenom de «la mussa de les misses negres».

Llosa de la Courrière, Clésinger i Remy de Gourmont. 12,59 hores.

13,10 hores.

Ara m’atanso al Chemin du Cocq, on admiro les tombes del comte Edmon Luc Dumoulin le Keuche (1906-1970), gran mestre sobirà de la companyia cavalleresca de Saint-Michel, i creu d’or de Latran, i també el monòlit amb caràcters asteques del guatemalenc Miguel Angel Astúrias (1899-1974).

El carall, o menhir, de M. A. Astúrias. 13,10 hores.

13, 21 hores.

De sobte, un corb se m’apropà més de l’habitual i començà a grallar insistentment. El miro i intento fotografiar-lo, però al corb no sembla agradar-li la càmera i va saltironejant per les tombes, evitant que l’enfoqui prou bé. Així, arribo al sepulcre de Claude Michel (1944-2001), que és format per una senzilla llosa plana i, al damunt, en lloc de tenir una creu o qualsevol altre símbol religiós, hi té, en marbre polit i blanc, una gran ampolla. Tota una filosofia de vida. Nunc est bibendum. Brindo per tu, company Claude Michel!

La tomba «etílica» de Claude Michel. 13, 21 hores.

13, 30 hores.

Travesso el Chemin du Cocq i continuo pel Chemin Mehul. Faig cap a l’avinguda Casimir Perier, on trobo al físic i màgic Étienne Robertson (1763-1837) i, més avall, a mà esquerra, la monumental tomba d’Héloïse i Abélard, els famosos amants morts del segle XII, les restes dels quals foren reunides el 1701 i sebollides aquí, el 1817. La tradició és deixar una rosa vermella sobre les estàtues jacents, per tal de guarir els mals d’amor i desamor i, ja de pas, pregar perquè la parella ideal aparegui ben aviat. Ingenuïtat al poder.

Detall del mausoleu de Robertson. 13,30 hores.

Sepulcre d'Héloïse i Abélard. 13, 30 hores.

(continuarà)

Una jornada al Père-Lacahise (2a part)