Catalunya: indrets màgics






Catalunya: indrets màgics és una col·lecció de cinc quaderns que tracten, cadascun d'ells, sobre el folklore, llegendes i fets paranormals dels llocs indicats.

Estan consagrats, respectivament, a:

1. Banyoles

2. El bosc de Savassona

3. Miravet

4. Pratdip

5. Tivissa









El preu de cada quadern és de 5 euros.

Si esteu interessats en adquirir-ne cap
podeu escriure a 
absentagil@yahoo.es
 



Presentació a Barcelona de la col·lecció «Catalunya: indrets màgics», dimecres 23 de novembre de 2016, a les 19.00 h., a la floristeria «El balconet de Sants» (Rambla del Brasil 40, bis. Metro: Badal). S'oferirà un tastet de «L'Elixir de Llarga Vida», elaborat amb elements naturals i seguint la tradició de les bruixes catalanes.


París, una guia màgica

PARÍS, UNA GUIA MÀGICA







París, una guia màgica, amb una fantàstica il·lustració de Marta Forment a la coberta, us proposa un recorregut fascinant per alguns dels indrets —coneguts i no— més enigmàtics de la ciutat. Emili Gil, autor de Tenebra (2014), obra guardonada amb el VII Premi Ictineu 2015 a la millor novel·la fantàstica escrita en català, s’ofereix de guia per a acompanyar-vos, de vegades a través dels viaranys insondables de l’art, a descobrir els accessos que menen a la Ville Ténèbre.



París, una guia màgica és, doncs, un volum força singular, en el qual s’exposa de manera ben ostensible l’altra cara de París, les vessants ocultes de la capital europea. Constitueix, així, una encegadora contraposició amb la ja prou cèlebre Ville Lumière. Una davallada, diguem-ne, a certes giragonses fosques  dels budells de la ciutat. Els abismes us engoliran si esteu disposats a emprendre el camí cap a l'impossible.



D’altra banda, París, una guia màgica s’enriqueix amb un més que notable annex consagrat exclusivament als tres grans cementiris parisencs: Montmartre, Montparnasse i Père-Lachaise.



La lectura de París, una guia màgica encisarà totes les persones amants de la ciutat, però també de la literatura, la pintura, l’escultura, la música i l’art en qualsevol de les seves manifestacions, ja que la màgia més autèntica impregna cadascun dels seus fulls.



Quan torneu a París, —perquè a París sempre s’hi torna—, comprovareu que la vostra perspectiva i visió de la metròpoli s’haurà eixamplat. Les vostres sensacions seran més positives que mai.



«París serà sempre París», com assegura la cançó; qui haureu canviat sereu vosaltres. Us sadollarà la felicitat, la joia de viure.

 

Els interessats podeu adquirir 
París, una guia màgica
 escrivint a absentagil@yahoo.es, 
o bé enviant un missatge privat
 a la pàgina de facebook
d'Emili Gil


La Sénia extraordinària



 CINC CÈNTIMS
SOBRE

LA SÉNIA EXTRAORDINÀRIA

 
Camp d'aviació de la Sénia. Agost de 1985. Fotografia: Emili Gil

La Sénia extraordinària aplega, en 262 pàgines, divuit  contes que tenen com a nexe comú el fet d’estar ambientats a les terres de la Sénia i voltants (Montsià, Terra Alta, Matarranya, els Ports, Baix Maestrat). 


La Sénia des del Pont Vell. Agost de 2013. Fotografia: Emili Gil


El present volum és un retaule singular d’impressions, temors, sensacions, dubtes, desenganys i esperances que empenyen els protagonistes, en la majoria dels textos, a capbussar-se a la recerca de l’ignot, de coses que no s’expliquen a les escoles ni tampoc a casa. Com escrigué Honoré de Balzac, «hi ha dues històries: la història oficial, mentidera, i la història secreta, on trobem les causes vertaderes dels esdeveniments». Vet-ho aquí.

Cementiri de la Sénia. Agost de 1985. Fotografia: Emili Gil


Els relats se cenyeixen a experiències, anècdotes, i històries —viscudes, somniades i inventades— descobertes, bàsicament, en el període de l’adolescència i que, amb posterioritat, defineixen la identitat dels humans per a la resta de les seves vides.


Les coves del Batà. Juliol de 1990. Fotografia: Emili Gil
  
La Sénia extraordinària és la celebració particular d’Emili Gil amb el seu poble i, alhora, un homenatge honest a les Històries extraordinàries, d’Edgar Poe, als Viatges extraordinaris, de Jules Verne, a les Narracions extraordinàries, de Joan Santamaria i a Les extraordinàries aventures d'Adèle Blanc-Sec, de Tardi.


Plaça Major de la Sénia. Agost de 2013. Fotografia: Emili Gil
  
Som al llindar, doncs, d’un món de somnis desbocats. És a dir: a tocar de la més estricta realitat, la Vida.
Allà on l'impossible és possible.


Riu de la Sénia al seu pas per Sant Pere. Juliol de 2013. Fotografia: Emili Gil


Els interessats podeu adquirir 
La Sénia extraordinària
 escrivint a absentagil@yahoo.es, 
o bé enviant un missatge privat
 a la pàgina de facebook
d'Emili Gil


Tenebra


Tenebra és el títol de la primera novel·la que s'autoedita Emili Gil. Atès el recolzament que el llibre ha rebut de moltes persones, en aquest bloc s'intentarà aplegar elements diversos que envolten Tenebra, esdevenint alhora un complement gràfic de la novel·la. Moltes gràcies a tothom.




Cinc cèntims sobre

TENEBRA



Tenebra convida els lectors a realitzar un viatge introspectiu cap a la vessant més desconeguda de l’ésser humà. És a dir: les seves pròpies profunditats. A través dels viaranys de la creació artística, exposa un grapat de dubtes que condueix a la recerca d’allò desconegut, impossible, potser infinit. A la investigació, en definitiva, de “quelcom nou”, com va definir Charles Baudelaire a Les flors del mal.

Al parer de l'escriptor Jordi Canals, “Tenebra és un escrit apassionat que, a partir de fets històrics, forja aventures estranyes i fantasies macabres, bastint una novel·la plena d’interès i d’intriga que fa viure íntimament un passat on es perceben totes les sensacions dels grans interrogants de la condició humana i la fosca realitat que se’ns amaga”.

La novel·la, situada geogràficament a París, permet exposar un contrast encegador entre la ville lumière i la ville ténèbre. És un joc d’espills que evoca les diferents parts amb les quals és construïda la realitat. Els símbols, de tota mena, hi són tothora presents, i la relació que manté el protagonista amb els llocs palesen el vincle que existeix entre les persones i el planeta (topofília).
Segons la cantant Carme Girona,  Tenebra és “un viatge al Sirap que tots voldríem fer, als illots abissals de l'inconscient”.


Tenebra denuncia que durant segles i segles hem estat enganyats, a tots nivells, pels poders fàctics i oligarquies de cada època. Mostra l’absurditat del sistema social que ens tenalla, esclavitza i mortifica, la comèdia humana que escrigué Honoré de Balzac. D’altra banda, reivindica la realitat onírica i l’acceptació d’aquesta com el fet natural que és.

Joaquim Torres, escriptor i rodamón il·lustrat, diu que “amb una prosa fluida i un estil subordinat a la història, Tenebra recorre profunditats suggeridores, voluptuosament fosques, humides i fascinants, de l’altre cantó del mirall humà”.
La professora universitària i escriptora Anna Maria Villalonga sintetitza Tenebra com "la recreació fantàstica d'un univers des de les entranyes de París". 

Emili Gil, l'autor, manifesta que “aquesta és la meva novel·la sobre, diguem-ne, el París del sud. Com tots els suds, és la part més oblidada. Tanmateix, és en aquests indrets deixats de la mà de déu on hi ha el carbó que crema constantment, necessari per produir les flames que, com bé canta Feliu Ventura, serveixen per guiar el nord”.
 
Tenebra és, també, una novel·la de resistència i dissidència 
que eludeix els sistemes habituals de distribució.
  

Qui estigui interessat en adquirir  
Tenebra
ho pot fer escrivint a 
absentagil@yahoo.es

Una jornada al Père-Lachaise (i 3a part)

ATENCIÓ: Ara Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com





DIARIS DE DISSIDÈNCIA

Al Jordi Gomara,
creador de La dissidència,
cançó que inspirà el present projecte,
i que podeu escoltar aquí.



«Després d’assolir l’estat de renúncia,
la lluita continua amb la dissidència».
Arkudtohv Bëis


Capítol aleatori: Una jornada al Père-Lachaise (i 3a part).




París, diumenge, 8 de maig de 2011.

15,47 hores. 
Una senzilla columna recorda a un dels mestres de l’escriure i viure, atès que per a ell no hi havia cap diferència entre els dos conceptes. L’un implicava l’altre, i a l’inrevés: correspondències compartides. Ai, què dir de Gérard de Nerval? Només recordar alguna frase seva, com ara «el Somni és una segona vida», d’Aurèlia (1854), ja se’m posa la carn de gallina. El Viatge a Orient (1851) és un llibre on hi descriu les aventures i anècdotes que visqué durant un viatge que féu l’any 1843 des d’Egipte a Turquia. Se sentí atret per la literatura alemanya i va traduir Faust (1808), de Goethe, amb gran cura, un treball que va merèixer els més grans reconeixements. Contribuí a estendre la coneixença de l’obra d’E.T.A. Hoffmann i, amb La mà encantada (1832; versió definitiva 1852), va fer una barreja inusitada, una mena de síntesi entre la novel·la històrica francesa i el relat fantàstic alemany, creant així una nouvelle que renovà el gènere «fantastique». Un dia Nerval (que en realitat es deia Gérard Labrunie) deixà escrit a la seva tieta, amb la qual convivia: «no m’esperis aquesta vesprada, la nit serà blanca i negra». Es va suïcidar el 26 de gener de 1855, a la rue de la Vielle-Lanterne (actualment desapareguda), en ple centre de París, on avui hi ha la plaça del Châtelet. La cerimònia funerària es va fer a la catedral de Notre Dame; els seus amics Théophile Gautier i Arsène Houssaye pagaren l’enterrament al Père-Lachaise, a la tomba on jeia el poeta Charles Coligny (1834-1874). 


Columna de Gérard de Nerval. 15, 47 hores.
15,48 hores.
Enfront mateix de la columna de Nerval s’erigeix el sepulcre d’Honoré de Balzac, guarnit amb un bust de bronze que fa patxoca. És una obra de l’escultor David d’Angers. Durant dècades s’ha insistit en el fet que Balzac fou un excel·lent retratista literari de l’època que li tocà de viure. Però la tesi que proposà Charles Baudelaire cada dia pren més força, en el sentit que Balzac no pintava la vida, sinó que se la inventava. A nivell personal admiro, sobretot,  L’obra mestra inconeguda (1832), atès que m’impulsà a escriure la novel·la Tenebra (2014). Tanmateix, no puc deixar de banda obres com Eugénie Grandet (1833) o Le Père Goriot (1835). Victor Hugo pronuncià una emotiva oració fúnebre a l’església de Saint Phillipe du Roule abans que les mortalles fossin traslladades fins aquí.
 

Túmul d'Honoré de Balzac. 15,48 hores.
15,59 hores. 
Només una vintena de metres més amunt reposa un altre nom sant per als amants del gènere fantàstic: Charles Nodier (1780-1844). Fou tot un erudit en bibliofília i col·laborà amb més de noranta articles en diversos periòdics, en els quals donà a conèixer les obres de Walter Scott, Lord Byron, Victor Hugo, Lamartine, Rabelais i Marot, entre d’altres. Mitjançant el cenacle que dirigia a la biblioteca de l’Arsenal (1, rue de Sully, París) promogué el Romanticisme, i fou un dels principals introductors dels contes de por i de la novel·la gòtica a França. Reinterpretà els treballs de Ronsard, posant al dia la poesia del segle XVI. La seva obra bascula entre volums farcits d’erudició (Dissertation sur l'usage des antennes dans les insectes, 1798), acadèmics (Dictionnaire des onomatopées françaises, 1808), terrífics (Smarra, ou les démons de la nuit, 1821), de compilació (Bibliographie des fous: De quelques livres excentriques, 1835) i descriptius (Voyages pittoresques et romantiques dans l'ancienne France, 1820, amb Taylor, Cailleux i Blanchard). El seu poema «Le Vieux Marinier» (publicat l’any 1832 a la revista Le Talisman), al parer dels crítics Pierre Dauzier i Paul Lombard (Anthologie des poètes délaissés, 1994), és una tèrbola anticipació del «Bateau ivre» d’Arthur Rimbaud. Charles Nodier actualment és força desconegut i poquíssima gent s’atura al davant del seu túmul. Tan sols algun ésser estrany, com ara jo. Flors, flors, flors per als morts.




Tomba de Charles Nodier. 15,59 hores.

16,16 hores.
Del poeta Apollinaire (1880-1918), de nom real Wilhem Albert Wlodzimierz Apolinary de Waz-Kostrowicki, s'ha dit un grapat de coses, com ara que influencià part de l'obra de Pere Quart, Joan Brossa, Joan-Salvat Papasseit i Josep Maria Junoy. Espectador privilegiat de l'art del seu temps, escriví nombrosos articles a l'entorn de les avantguardes de tombant de segle: fauvisme, cubisme, futurisme, orfisme. Admirà i propagà l'obra de Picasso, Antoni Gaudí, De Chirico, Max Jacob i François Villon, entre d'altres. Es diu que s'inventà el nom del «surrealisme». Trencà una tempestuosa i intensa relació sentimental amb Marie Laurencin l'any 1913. Els seus Caligrammes (1918) són famosos arreu del món.

Llosa d'Apollinaire. 16,16 hores.
16,23 hores.
El crematori, d’estil neobizantí, fou construït entre 1886 i 1887, per l’arquitecte Jean-Camille Formigé. Les obres del columbari s’iniciaren l’any 1894. És agradable passejar-s’hi. Fa un grapat d’anys, quan vaig davallar per primera vegada al columbari inferior la fortor del perfum de les flors em va impressionar per la seva intensitat. L’any 1999 vaig escriure un conte, «El malson maleït»,  (posteriorment publicat al llibre col·lectiu 2001: l’odissea continua), que està ambientat en aquest escenari tan suggestiu.

Crematori. 16,23 hores.

Columbari.16,27 hores.


Columbari.16,27 hores.

Columbari.16,27 hores.













16,43 hores. 
Vet aquí la tomba del criminòleg que inventà l’antropometria judicial, també coneguda com el «sistema Bertillon», per al reconeixement i identificació de delinqüents. L’any 1870 fundà el primer laboratori de policia (avui en diríem «policia científica»). Arthur Conan Doyle el mencionà a El gos dels Baskerville (1902) i al relat «L’aventura del tractat naval» (1893). Un dels clients d’en Sherlock Holmes el defineix com «el més gran expert d’Europa». L’escriptor Caleb Carr també en fa referència a L’alienista (1994).

Sepulcre d'Alphonse Bertillon. 16,43 hores.
17,10 hores.
Comença a plovisquejar i em poso la gorra negra, adquirida uns anys abans al mercat de les puces. Amedeo Modigliani, mort als 35 anys de meningitis tuberculosa, ens deixà un bon grapat d’obres d’art inoblidables. Pintor i escultor, li agradava allargar artísticament la bellesa natural del coll de les noies. Fou influenciat per un ampli ventall d’estils diversos, però la seva obra és original i inconfusible. La primera exposició en solitari es dugué a terme el 3 de desembre de 1917, a la Galerie Berthe Weill, a París. Els nus exposats escandalitzaren el cap de la policia i poques hores després en forçà el tancament. Jeanne Héubuterne, anomenada «Noix de coco», atès la blancor de la seva cara en contrast amb els cabells castanys amb reflexos vermellosos, fou també una pintora que s’enamorà bojament d’Amedeo Modigliani. Visqueren allò que se’n diu «un amour fou».  El 29 de novembre de 1918 nasqué una filla d’ambdós, Jeanne. Però poc temps després, el 24 de gener de 1920 Modigliani traspassà. Jeanne Hébuterne, enfollida de dolor, se suïcidà l’endemà, llançant-se del cinquè pis de la casa dels seus pares (8 bis, rue Amyot). Estava embarassada i s’endugué el nonat també a l’altre barri. El 27 de gener Amadeo fou sebollit al Père-Lachaise, però les mortalles de Jeanne van ser dipositades al cementiri de Bagneux, ja que la seva família (catòlica) mai no havia tolerat la relació amb el pintor (jueu). No fou fins 1930 que les restes foren reunides a la llosa del Père-Lachaise.

Llosa d'Amedeo Modigliani i Jeanne Heubuterne. 17,10 hores.

17,21 hores. 
Les gotetes humides que cauen, esparses, del cel anisat, em porten a la ment la cançó «emportés par la foule qui nous traîne,  nous entraîne, nous éloigne l’un de l’autre. Je lutte et je me débats; mais le son de sa voix s’etouffe dans les rires des autres, et je crie de doleur, de fureur et de rage, et je pleure». La Veu, amb majúscula. Édith Piaf. Édith Piaf. Édith Piaf. Tres vegades immortal, com la ciutat de Girona. Fúria interior arrabassada dels avencs abissals de l'ànima humana, lletres fregades amb les misèries dels carrerons i culs de sac més llòbrecs i tortuosos de París, quintaessencia de la civilització. Potència de la cultura popular i l'expressió més nítida, pura, tràgica, caòtica de la vida. «Dès que je t'aperçois, je vois la vie en rose». I més: «non, rien de rien, je ne regrette rien». Viure, escriure, a la meva manera, amb llibertat completa. Volar. Alçar-se de la degradació més fangosa, pudent, i enlairar-se amb les ales esteses cap a l'Impossible, cap al Somni. Tot això i molt més aconseguí la petita Édith Piaf, compartint el seu drama a tothom qui l'escoltés. I no foren pocs qui romangueren fascinats per la voluntat inescrutable i poderosa que transmetia la seva veu rogallosa. És soterrada al mateix clot que en Théo Sarapo (1936-1970), el darrer dels seus amants.


Tomba d'Édith Piaf. 17,21 hores.
17,37 hores.
Ja ho deia, Paul Éluard (1895-1952), que «il y a un autre monde, mais il est dans celui-ci» («existeix un altre món, però és en aquest»). La frase, mal traduïda, o bé millorada al parer d'alguns, per Isaac Assimov, roman a la memòria col·lectiva amb una petita, però important, diferència: «existeixen altres mons, però són en aquest». El 1917 es va casar amb Gala (la posterior dona de Dalí). Els temes que més freqüentà en la seva poesia són els de la mort, la desesperació, les pors i els dubtes, sempre confrontats a la vida, l'amor i la sensualitat. Per la llibertat, sempre avant, fins a la victòria final!

Tomba de Paul Éluard. 17,37 hores.
17,40 hores.
La zona nord-est del Père Lachaise acumula la major part de monuments commemoratius a les víctimes nazis de la segona guerra mundial. Hi ha autèntiques obres d'art que posen la pell de gallina en contemplar-les. Figures extremadament cadavèriques ens recorden un holocaust que mai no hauria de tornar. «Cap passat no ens ha de manllevar l'alegria del present» em deia, fa poques jornades, un amic. Tanmateix cal ser conscient d'alguns passats per saber on som i cap on volem anar.





18,00 hores.
Amb alegria, doncs, allargo la visita fins al tancament oficial del cementiri del Pere-Lachaise. Surto per la mateixa porta que hi he entrat, amb una joia renovada, amb la satisfacció d'haver recollit les bones sensacions d'aquest clos únic, on tanta gent s'hi aplega dia rere dia amb desitjos positius, procedents de totes les èpoques i espais. Agraeixo els visitants, anònims o no, que han seguit aquest breu recorregut de dissidència.
Emili Gil



Una jornada al Père-Lachaise (2a part)



ATENCIÓ: Ara Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com





DIARIS DE DISSIDÈNCIA

Al Jordi Gomara,
creador de La dissidència,
cançó que inspirà el present projecte,
i que podeu escoltar aquí.



«Després d’assolir l’estat de renúncia,
la lluita continua amb la dissidència».
Arkudtohv Bëis


Capítol aleatori: Una jornada al Père-Lachaise (2a part).


París, diumenge, 8 de maig de 2011. 


13,50 hores.
Fa calor i el sol fa nosa, com gairebé sempre; per això prefereixo anar per camins estrets, sota l’ombra protectora dels arbres. El fossar del Père-Lachaise és el més gran que hi ha al cor de París. Fou inaugurat el 21 de maig de 1804 i dissenyat originalment per Alexandre Brongniart. Té quaranta-quatre hectàrees d’extensió i 5.300 arbres. Hi ha, doncs, prou espais on evitar els rajos criminals de Ra. 
 
Ambient. 13,50 hores.
Tanmateix, abandono la protecció, travesso l’assolellada avinguda Principal i, a la cantonada amb l’avenue du Puis, commemoro l’obra de Colette (1873-1954). Com que sé que és una de les escriptores preferides de la meva amiga, i també escriptora, Anna Maria Villalonga, aprofito per fer unes fotos del sepulcre. Sidonie-Gabrielle Colette fou la segona dona, després de Judtih Gautier, que formà part de l’Acadèmia Gongourt (1945) i la primera que va ser presidenta del cenacle (1949-1954). La seva producció literària és prou extensa, però també treballà de mim, actriu i periodista. D’entre els llibres en destaco La Vagabonde (La vagabunda, 1910), La Naissance du jour (El naixement del dia, 1928), Gigi (1944) i Paris de ma fenêtre (Paris des de la meva finestra, 1944). No me’n vaig de la seva tomba sense abans pronunciar una de les frases que va escriure i que m’estimo molt: «J’appartiens à un pays que j’ai quitté» (Pertanyo a un país que he deixat). 


Tomba de Colette. 13,55 hores.
14,20 hores.
Em refugio de nou sota el brancam dels arbres i, assegut en un banc, escric una estona. Penso en la futilitat dels grisos i dels instants fugissers, que tan sols atorguen buidor si no tenen una base sòlida. Aquests fonaments necessaris són blancs o negres, no hi ha cap altra opció. Ser o no ser. Tenir o ésser. Faixa o caixa. Així de simple. Decideixo anar a pixar als lavabos que hi ha al Chemin de l’Ancienne Porte. Tot seguit, i com que Ra continua socarrimant les pells dels impotents humans, m’endinso per la part més vella del recinte, tenebrosa i humida, guarnida amb alts castanyers, plataners i freixes.


Ambient. 14,20 hores.

A la secció jueva  hi trobo Mademoiselle Rachel (1821-1858), la gran actriu teatral suïssa que inspirà Sarah Bernhardt. Aquesta dona esdevingué cèlebre amb les seves interpretacions en obres de Corneille, Racine i Voltaire. El seu talent fou valorat per Gautier, Janin, Sardou, Delacroix, Devéria, Müller i molts altres creadors. De Belloy va escriure: «Rachel ha exercit la reialesa més personal, més absoluta, més capriciosa i la més adulada que mai no s’hagi vist». La seva mort va estar envoltada de confusions, ja que pel que sembla va arribar a París un telegrama anunciant el traspàs quan tot just havia patit una síncope a Lo Canet (Le Cannet, en francès), a Occitània. Com era costum a l’època, es van fer un parell de fotografies de l’actriu al llit de mort. Tradicionalment s’han atribuït les fotografies a Charles Nègre, però les darreres investigacions diuen que probablement es tracti d’un error. El cas és que Frédéric O’Connell, un artista popular del Segon Imperi, va aconseguir una còpia de les fotografies i en va fer un dibuix a carbonet titulat Rachel al seu llit de mort, que fou exposat a la Galerie Goupil i publicat als diaris. La família interposà un recurs a la justícia per infracció a la imatge de la persona morta. El Tribunal Civil del Sena establí, el 16 de juny de 1858, la primera llei francesa sobre el dret a la imatge.

Mausoleu de Rachel. 14,20 hores.
14,30 hores.
Em recreo en el passeig aleatori, sense rumb concret, assaborint el crit dels corbs i les mirades discretes dels gats. Males llengües afirmen que els gossos perden l’orientació, entre tanta tomba. En canvi, els gats s’hi troben la mar de bé, talment al seu paradís particular. Malgrat això, hi ha persones que, en determinades ocasions, han pres alguns d’aquests felins i els han sacrificat, deixant-ne les restes sobre lloses. No és estrany, doncs, que durant la caminada comprovi que els animalons mantinguin una distància prudent amb els humans. Sap greu palesar una i altra vegada que «el pitjor dels monstres és l’humà».


Gatet negre al Père-Lachaise. 14,27 hores.
Enfilo l’avinguda Casimir Perrier i vaig a parar a una plaça ben bonica, al Rond-Point Casimir Perrier. Tot és envoltat d’arbres i de sepulcres. Hi destaca, potser, el de François Raspail (1794-1878). És una capella funerària que evoca una presó. La fantasmagòrica figura plorosa que recolza una de les seves mans a la finestra reixada és obra d’Antoine Etex.

Capella de François Raspail. 14,30 hores.
14,35 hores.
Atret per la salvatgia i caos de fosses que rodeja la tomba de Raspail, camino atzarosament pels voltants. Em trobo, al frontispici d'una capella, una frase ben contundent i bella: La mort même ne les separera pas («Fins i tot la mort no els separarà»). Penso en la màxima de Salomó: «L’Amor és fort com la Mort» (Cant dels càntics, VII, 6). Théophile Gautier, però, ho va traduir així: «L’Amor és més fort que la Mort», i Villiers de L’Isle-Adam va incloure aquesta darrera versió per iniciar el relat Véra (1874). Si no l’heu llegit feu-ho aviat; és un clàssic de la bona literatura.

«La mort même ne les separera pas». 14,35 hores.

14,40 hores.
Gairebé a tocar, a l’avinguda des Acacias s’alça l’obelisc funerari que vetlla les despulles de Jean François Champollion (1790-1832). Sovint se’l considera el pare de l’egiptologia, ja que aconseguí desxifrar els jeglorífics. A partir de 1826, com a conservador oficial de les peces egípcies del Louvre, va convèncer el rei Lluís XVIII perquè adquirís diverses col·leccions. El fet més cèlebre, sense dubte, és que pressionà perquè es traslladés un dels obeliscs del temple de Luxor i es plantés al bell mig de París, a la plaça de la Concòrdia. De fet, va ser ell qui escollí quin dels dos havia de venir a Europa.

Obelisc de Champollion. 14,40 hores.

14,50 hores.
Enfilant la mateixa avinguda, ja suant de nou, a mà dreta localitzo Nadar, actualment conegut com a fotògraf. Tanmateix va ser molt més. Fou un gran amant dels globus aerostàtics, il·lustrador, ninotaire, caricaturista i, sobretot, l’amic de Jules Verne que l’animà en les hores baixes. Verne havia presentat la novel·la Cinc setmanes en globus (1863) a quinze editors i tots l’havien rebutjat. Fou Nadar (Gaspard-Félix Tournachon) qui insistí en no defallir i qui li presentà l’editor Jules Hetzel. Nadar fou el primer home que fotografià les catacumbes de París, amb llum artificial, i també qui captà les primeres imatges aèries (1865) des d’un globus. Aquesta darrera activitat li serví per col·laborar militarment, la dècada de 1870, fotografiant les posicions prussianes que encerclaven París. L’any 1874 va acollir a l’estudi que tenia al bulevard des Capucines (París) la primera exposició de pintors impressionistes, en la qual participaren Edgar Degas, Paul Cézanne, Camille Pissarro, Claude Monet, Berthe Morisot, Alfred Sisley i Pierre-Auguste Renoir, entre d’altres. Quasi res.


Tomba de Nadar. 14,50 hores.

14,57 hores.
Continuo amunt, seguint les passes d’una japoneseta simpàtica i alegre, fins que gira per un ramal on hi ha un cartell que indica «Tombe d’Édith Piaf». No és la meva via, de moment. Camino uns metres més i m’assec en un banc de fusta pintat de verd intens. No he menjat res, des de l’esmorzar. Trec la baguette i una mica de formatge de la bossa. Faig uns glops d’aigua de la cantimplora. Contemplo el paisatge que m’envolta. Assaboreixo la calma, el benestar. Tranquil·litat de l’ànima.

Calma, benestar. Llibertat infinita. 14,57 hores.


15,15 hores
Gilbert Bécaud (1927-2001) i Marie Trintignant (1962-2003) m’esperaven a la divisió 45. Quina alegria, veure’ls! Quantes vegades no hauré ballat, i cantat Et maintenant, Nathalie, Quand il est est mort le poète, L’important c’est la rose... Enorme, genial Bécaud! Pel que fa a l’actriu Marie Trintignant, filla de Nadine i Jean-Louis Trintignant, esmentar que la seva carrera en el món del cinema es va veure cruelment trencada quan un dels seus amants, Bertand Cantat, la colpejà mortalment. Violència de gènere en diuen ara.


Llosa de Gilbert Bécaud. 15,15 hores.

Llosa de Marie Trintignant. 15,15 hores.


15, 20 hores.
Em trobo bé, content, malgrat el sol que em turmenta de tant en tant. No tinc cap dona al costat que es queixi, cap fill que gemegui, cap amic ni amiga que se’n vulgui anar de compres. Sóc sol. Sóc lliure. Je ne suis jamais seul avec ma solitude, que cantava Georges Moustaki. Així que deixo que les cames em portin per allà on vulguin, i vet aquí que em duen fins a la tomba humil de Marcel André Mouloudji (1922-1994). Als Països Catalans ben poca gent el coneix, malgrat haver estat un excel·lent actor, cantant, pintor i compositor. Un creador amb tota l’amplitud del mot. Personalment el vaig conèixer per les interpretacions que va fer de Le Déserteur (poema de Boris Vian, musicat per Harold Berg) i de La Complainte de la Butte (poema de Jean Renoir, musicat per Georges van Parys).


Sepulcre de Mouloudji. 15,20 hores.
15,30 hores.
Embriagat de fer «allò que vull fer» («Fes el que vulguis és l’única llei!», exclamava Aleister Crowley), vaig deixar-me seduir pel laberint funerari que s’estén entre l’Avinguda Aguado, el Chemin de Quinconce, l’Avenue Transversal 2 i l’Avinguda Greffulhe. Una onada d’emocions m’amarà en descobrir la tomba de la mítica Sarah Bernhardt (1844-1923). Era ella, la mussa d’Alphonse Mucha, l’actriu més famosa i important de segle XIX. Ah, la divina Sarah! Detestava tot allò que no fos natural, també en l’estil d’actuació teatral. Aprofundí en la psicologia dels personatges que interpretava, aconseguint una gran versemblança en les escenes de mort. Segons ella, intentava «oferir tot un reguitzell de patologies», com ara gemecs agònics i estossecs. Paradoxalment, tenia una gran por escènica. Exposà al Saló de París obres d’escultura i pintura. La seva vida amorosa i sentimental fou agitada i tempestuosa; entre els amants s’hi compten Victor Hugo, Gustave Doré, Gabriele d’Annunzio, Jean Richepin, etc. Posà nua davant de la càmera de Nadar. Es va comprar un taüt i solia dormir-hi dins; es deixà fotografiar com si fos realment morta, i les imatges tingueren un gran èxit comercial. L’any 1915 li van amputar una cama. Un cop recuperada va fer una gira per animar els escamots de la Gran Guerra. Estimava, probablement, més les bèsties que no pas les persones, i va tenir, a semblança de Lord Byron, un lleó, un cocodril, un tigre, un mico i lloros, gats i gossos per a donar i vendre. La seva tomba és bonica i digna.

L'esplèndid fossar de Sarah Bernhardt. 15,30 hores.


15, 40 hores.
Una de les obres més honestes que habiten al Père-Lachaise és, al meu parer, el sepulcre del gran pintor, amb Géricault, del Romanticisme, Eugène Delacroix (1798-1863). Erigida en l’avinguda de nom homònim és austera i pot passar  desapercebuda al visitant ocasional. La tomba, construïda en pedra negra volcànica (de Volvic, Occitània) és una còpia del sarcòfag d’Escipió Barbat (Scipio Barbatus), el besavi de l’Escipió que va vèncer Anníbal. Alguns adverteixen el contrast d’influències dòriques greco-romanes (mesura, severitat, rigor), amb la vida i idees revolucionàries del pintor. Segons els entesos trobem la seva expressió més característica a La Mort de Sardanapale (1827-28) i a Les Massacres de Scio (1824), però ningú no pot oblidar Dante et Virgile aux Enfers (1822) i, sobretot, La Liberté guidant le peuple (1830). L’any 1862 Delacroix participà en la creació de la Societé Nationale des Beaux-Arts, entitat que presidí el seu amic, poeta i escriptor Théophile Gautier. El pintor treballà molt de temps en un taller del carrer Notre-Dame de Lorette, però el 1857 es traslladà al número 6 de la rue de Fustenberg, on actualment hi ha el seu museu, perquè li quedava més a la vora de l’església de Saint-Sulpice, on decorà una capella. Malgrat declarar-se sempre ateu realitzà un bon grapat d’obres religioses. Potser caldria mirar-les atentament i interpretar-les de nou.

Tomba d'Eugène Delacroix. 15,40 hores.

(continuarà)