Al laberint. De absurdis clamavi.

AL LABERINT. DE ABSURDIS CLAMAVI

Fotografia del laberint de la catedral d'Amiens, 
realitzada el dilluns 19 de setembre de 2011

Al laberint. De absurdis clamavi és una amalgama d’escrits diversos que homenatgen i maleeixen l’existència, bo i mostrant un calidoscopi d’aspectes del dèdal de la vida humana que, amb més gran o petita mesura, patim i gaudim, tots plegats i individualment. En síntesi: una amanida de caos.

*******

EL XANTATGE I LA VICTÒRIA

«El mundo se divide entre los indignados y los indignos.»

Eduardo Galeano

   Des del capdamunt del cingle assolellat, jugava a comparar el poble, rectilini i horrible, amb un cementiri farcit de morts vivents. Tots eren familiars, coneguts i saludats que patien una son consentida tan greu i intensa que havien esdevingut zombis de debò.

   Però el vell forn de calç abandonat que hi havia a tocar d’una olivera, em convidà a una altra visió. Llavors vaig observar merlets als cims d’algunes cases; els carrers eren irregulars, tortuosos, extremadament laberíntics; llambordes i teules es barrejaven indistintament al sòl; culs-de-sac, escales que no menaven enlloc, llànties rovellades a les cantonades, cúpules daurades i altres elements enriquien aquell teixit de, ara sí, vida. Tot plegat exhalava aromes d’antigor i pau.

   Content, vaig baixar de la muntanya amb l’anhel de capbussar-me sencer en llur bellesa, recentment adquirida.

   Però, en arribar-hi, el caixer automàtic d’un banc m’aturà el cor, i el cartell-coltell d’un centre comercial m’esbotzà el cervell. «Compreu, consumiu, produïu, esclavitzeu-vos!», vomitaven els altaveus del campanar. Els mitjans de comunicació parlaven de crisi, tot dissimulant que no entenien com podia succeir allò, en el món tan bo i bonic que havien creat els zombis malalts de son i desmemòria consentides.

   Vaig tornar al cingle assolellat i, sota l’olivera, al devora del vell forn de calç abandonat, em vaig sebollir.

   Al cap de setanta-set anys, uns arqueòlegs en pràctiques, que estudiaven el vell forn de calç abandonat, trobaren per atzar les restes del meu cadàver. Van quedar sorpresos, gairebé atordits, en comprovar que en cap de les meves robes, ni sabatilles, no hi figurava el nom de nike (victòria, en grec). Van concloure que, probablement, les meves restes eren més antigues que no pas el que semblaven a primer cop d’ull. Així, després de diverses proves, vaig esdevenir, a ulls de la ciència, una mostra de la baula perduda entre l’homo sapiens i l’homo zombi. Ara sóc tancat en una caixa de plàstic, en el magatzem oblidat d’un museu. Però qualsevol dia són capaços de ressuscitar-me... Humans!

Emili Gil, 

escrit a Barcelona, la nit del 16 al 17 de juny de 2012.

(Aquest text pertany a l’antologia inèdita Al laberint. De absurdis clamavi, una amalgama d’escrits diversos que homenatgen i maleeixen l’existència, bo i mostrant un calidoscopi d’aspectes del dèdal de la vida humana que, amb més gran o petita mesura, patim i gaudim, tots plegats i individualment. En síntesi: una amanida de caos).

El boig de la rue Lepic, o L'equilibri del vol és un altre text que pertany a Al laberint. De absurdis clamavi, i que podeu llegir aquí, per cortesia de La Comarcal Edicions.