ATENCIÓ: Ara Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com
i també: A l'ombra de Tenebra
DIARIS DE DISSIDÈNCIA
Al Jordi Gomara,
creador de La
dissidència,
cançó que inspirà el present projecte,
i que podeu escoltar aquí.
«Després d’assolir l’estat de renúncia,
la lluita continua amb la dissidència».
Arkudtohv Bëis
Capítol aleatori: Una jornada al
Père-Lachaise (2a part).
París, diumenge, 8 de maig de 2011.
13,50 hores.
Fa calor i el sol fa nosa, com gairebé sempre; per
això prefereixo anar per camins estrets, sota l’ombra protectora dels arbres.
El fossar del Père-Lachaise és el més gran que hi ha al cor de París. Fou
inaugurat el 21 de maig de 1804 i dissenyat originalment per Alexandre
Brongniart. Té quaranta-quatre hectàrees d’extensió i 5.300 arbres. Hi ha,
doncs, prou espais on evitar els rajos criminals de Ra.
 |
| Ambient. 13,50 hores. |
Tanmateix, abandono la protecció, travesso l’assolellada
avinguda Principal i, a la cantonada amb l’avenue du Puis, commemoro l’obra de
Colette (1873-1954). Com que sé que és una de les escriptores preferides de la
meva amiga, i també escriptora, Anna Maria Villalonga, aprofito per fer unes
fotos del sepulcre. Sidonie-Gabrielle Colette fou la segona dona, després de
Judtih Gautier, que formà part de l’Acadèmia Gongourt (1945) i la primera que va
ser presidenta del cenacle (1949-1954). La seva producció literària és prou extensa,
però també treballà de mim, actriu i periodista. D’entre els llibres en destaco
La Vagabonde (La
vagabunda, 1910), La Naissance du jour (El naixement del dia, 1928), Gigi
(1944) i Paris de ma fenêtre (Paris des de la meva finestra, 1944). No
me’n vaig de la seva tomba sense abans pronunciar una de les frases que va
escriure i que m’estimo molt: «J’appartiens
à un pays que j’ai quitté» (Pertanyo
a un país que he deixat).
 |
| Tomba de Colette. 13,55 hores. |
14,20 hores.
Em refugio de nou sota el brancam dels arbres i, assegut en un banc,
escric una estona. Penso en la futilitat dels grisos i dels instants fugissers,
que tan sols atorguen buidor si no tenen una base sòlida. Aquests fonaments
necessaris són blancs o negres, no hi ha cap altra opció. Ser o no ser. Tenir o
ésser. Faixa o caixa. Així de simple. Decideixo anar a pixar als lavabos que hi
ha al Chemin de l’Ancienne Porte. Tot seguit, i com que Ra continua socarrimant
les pells dels impotents humans, m’endinso per la part més vella del recinte,
tenebrosa i humida, guarnida amb alts castanyers, plataners i freixes. |
| Ambient. 14,20 hores. |
A la secció jueva hi trobo Mademoiselle Rachel (1821-1858), la
gran actriu teatral suïssa que inspirà Sarah Bernhardt. Aquesta dona esdevingué
cèlebre amb les seves interpretacions en obres de Corneille, Racine i Voltaire.
El seu talent fou valorat per Gautier, Janin, Sardou, Delacroix, Devéria,
Müller i molts altres creadors. De Belloy va escriure: «Rachel ha exercit la
reialesa més personal, més absoluta, més capriciosa i la més adulada que mai no
s’hagi vist». La seva mort va estar envoltada de confusions, ja que pel que
sembla va arribar a París un telegrama anunciant el traspàs quan tot just havia
patit una síncope a Lo Canet (Le Cannet, en francès), a Occitània. Com era
costum a l’època, es van fer un parell de fotografies de l’actriu al llit de
mort. Tradicionalment s’han atribuït les fotografies a Charles Nègre, però les
darreres investigacions diuen que probablement es tracti d’un error. El cas és
que Frédéric O’Connell, un artista popular del Segon Imperi, va aconseguir una
còpia de les fotografies i en va fer un dibuix a carbonet titulat Rachel al seu llit de mort, que fou exposat
a la Galerie Goupil
i publicat als diaris. La família interposà un recurs a la justícia per
infracció a la imatge de la persona morta. El Tribunal Civil del Sena establí,
el 16 de juny de 1858, la primera llei francesa sobre el dret a la imatge.
 |
| Mausoleu de Rachel. 14,20 hores. |
14,30 hores.
Em recreo en el passeig aleatori, sense rumb concret,
assaborint el crit dels corbs i les mirades discretes dels gats. Males llengües
afirmen que els gossos perden l’orientació, entre tanta tomba. En canvi, els
gats s’hi troben la mar de bé, talment al seu paradís particular. Malgrat això,
hi ha persones que, en determinades ocasions, han pres alguns d’aquests felins
i els han sacrificat, deixant-ne les restes sobre lloses. No és estrany, doncs,
que durant la caminada comprovi que els animalons mantinguin una distància
prudent amb els humans. Sap greu palesar una i altra vegada que «el pitjor dels
monstres és l’humà».
 |
| Gatet negre al Père-Lachaise. 14,27 hores. |
Enfilo l’avinguda Casimir Perrier i vaig a parar a
una plaça ben bonica, al Rond-Point Casimir Perrier. Tot és envoltat
d’arbres i de sepulcres. Hi destaca,
potser, el de François Raspail (1794-1878). És una capella funerària que evoca
una presó. La fantasmagòrica figura plorosa que recolza una de les seves mans a
la finestra reixada és obra d’Antoine Etex.
 |
| Capella de François Raspail. 14,30 hores. |
14,35 hores.
Atret per la salvatgia i caos de fosses que rodeja la tomba de Raspail,
camino atzarosament pels voltants. Em trobo, al frontispici d'una capella, una frase ben contundent i bella: La mort même ne les separera pas («Fins i tot la mort no els separarà»). Penso en la màxima de Salomó: «L’Amor és fort com la Mort» (Cant dels càntics, VII, 6). Théophile Gautier, però, ho va traduir
així: «L’Amor és més fort que la
Mort», i Villiers de L’Isle-Adam va incloure aquesta darrera
versió per iniciar el relat Véra
(1874). Si no l’heu llegit feu-ho aviat; és un clàssic de la bona literatura.  |
| «La mort même ne les separera pas». 14,35 hores. |
14,40 hores.
Gairebé a tocar, a l’avinguda des Acacias s’alça l’obelisc funerari que
vetlla les despulles de Jean François Champollion (1790-1832). Sovint se’l
considera el pare de l’egiptologia, ja que aconseguí desxifrar els jeglorífics.
A partir de 1826, com a conservador oficial de les peces egípcies del Louvre,
va convèncer el rei Lluís XVIII perquè adquirís diverses col·leccions. El fet
més cèlebre, sense dubte, és que pressionà perquè es traslladés un dels
obeliscs del temple de Luxor i es plantés al bell mig de París, a la plaça de la Concòrdia. De fet, va ser ell qui escollí quin dels dos havia de venir a Europa. |
| Obelisc de Champollion. 14,40 hores. |
14,50 hores.
Enfilant la mateixa avinguda, ja suant de nou, a mà
dreta localitzo Nadar, actualment conegut com a fotògraf. Tanmateix va ser molt
més. Fou un gran amant dels globus aerostàtics, il·lustrador, ninotaire,
caricaturista i, sobretot, l’amic de Jules Verne que l’animà en les hores
baixes. Verne havia presentat la novel·la Cinc setmanes en globus (1863) a quinze
editors i tots l’havien rebutjat. Fou Nadar (Gaspard-Félix Tournachon) qui
insistí en no defallir i qui li presentà l’editor Jules Hetzel. Nadar fou el
primer home que fotografià les catacumbes de París, amb llum artificial, i
també qui captà les primeres imatges aèries (1865) des d’un globus. Aquesta
darrera activitat li serví per col·laborar militarment, la dècada de 1870,
fotografiant les posicions prussianes que encerclaven París. L’any 1874 va
acollir a l’estudi que tenia al bulevard des Capucines (París) la primera
exposició de pintors impressionistes, en la qual participaren Edgar Degas, Paul
Cézanne, Camille Pissarro, Claude Monet, Berthe Morisot, Alfred Sisley i
Pierre-Auguste Renoir, entre d’altres. Quasi res.
 |
| Tomba de Nadar. 14,50 hores. |
14,57 hores.
Continuo amunt, seguint les passes d’una japoneseta
simpàtica i alegre, fins que gira per un ramal on hi ha un cartell que indica «Tombe d’Édith Piaf». No és la meva via,
de moment. Camino uns metres més i m’assec en un banc de fusta pintat de verd
intens. No he menjat res, des de l’esmorzar. Trec la baguette i una mica de formatge de la bossa. Faig uns glops d’aigua
de la cantimplora. Contemplo el paisatge que m’envolta. Assaboreixo la calma,
el benestar. Tranquil·litat de l’ànima.
 |
| Calma, benestar. Llibertat infinita. 14,57 hores. |
15,15 hores
Gilbert Bécaud (1927-2001) i Marie Trintignant (1962-2003) m’esperaven a
la divisió 45. Quina alegria, veure’ls! Quantes vegades no hauré ballat, i
cantat Et maintenant, Nathalie, Quand il est est mort le poète, L’important
c’est la rose... Enorme, genial Bécaud! Pel que fa a l’actriu Marie
Trintignant, filla de Nadine i Jean-Louis Trintignant, esmentar que la seva
carrera en el món del cinema es va veure cruelment trencada quan un dels seus
amants, Bertand Cantat, la colpejà mortalment. Violència de gènere en diuen
ara. |
| Llosa de Gilbert Bécaud. 15,15 hores. |
 |
| Llosa de Marie Trintignant. 15,15 hores. |
15, 20 hores.
Em trobo bé, content, malgrat el sol que em turmenta
de tant en tant. No tinc cap dona al costat que es queixi, cap fill que
gemegui, cap amic ni amiga que se’n vulgui anar de compres. Sóc sol. Sóc
lliure. Je ne suis jamais seul avec ma
solitude, que cantava Georges Moustaki. Així que deixo que les cames em
portin per allà on vulguin, i vet aquí que em duen fins a la tomba humil de Marcel
André Mouloudji (1922-1994). Als Països Catalans ben poca gent el coneix,
malgrat haver estat un excel·lent actor, cantant, pintor i compositor. Un creador
amb tota l’amplitud del mot. Personalment el vaig conèixer per les
interpretacions que va fer de Le
Déserteur (poema de Boris Vian, musicat per Harold Berg) i de La
Complainte de la Butte (poema de Jean
Renoir, musicat per Georges van Parys).
 |
| Sepulcre de Mouloudji. 15,20 hores. |
15,30 hores.
Embriagat de fer «allò que vull fer» («Fes el que
vulguis és l’única llei!», exclamava Aleister Crowley), vaig deixar-me seduir
pel laberint funerari que s’estén entre l’Avinguda Aguado, el Chemin de
Quinconce, l’Avenue Transversal 2 i l’Avinguda Greffulhe. Una onada d’emocions
m’amarà en descobrir la tomba de la mítica Sarah Bernhardt (1844-1923). Era
ella, la mussa d’Alphonse Mucha, l’actriu més famosa i important de segle XIX.
Ah, la divina Sarah! Detestava tot allò que no fos natural, també en l’estil
d’actuació teatral. Aprofundí en la psicologia dels personatges que
interpretava, aconseguint una gran versemblança en les escenes de mort. Segons
ella, intentava «oferir tot un reguitzell de patologies», com ara gemecs
agònics i estossecs. Paradoxalment, tenia una gran por escènica. Exposà al Saló
de París obres d’escultura i pintura. La seva vida amorosa i sentimental fou
agitada i tempestuosa; entre els amants s’hi compten Victor Hugo, Gustave Doré,
Gabriele d’Annunzio, Jean Richepin, etc. Posà nua davant de la càmera de Nadar.
Es va comprar un taüt i solia dormir-hi dins; es deixà fotografiar com si fos
realment morta, i les imatges tingueren un gran èxit comercial. L’any 1915 li
van amputar una cama. Un cop recuperada va fer una gira per animar els escamots
de la Gran Guerra.
Estimava, probablement, més les bèsties que no pas les persones, i va tenir, a
semblança de Lord Byron, un lleó, un cocodril, un tigre, un mico i lloros, gats
i gossos per a donar i vendre. La seva tomba és bonica i digna.
 |
| L'esplèndid fossar de Sarah Bernhardt. 15,30 hores. |
15, 40 hores.
Una de les obres més honestes que habiten al
Père-Lachaise és, al meu parer, el sepulcre del gran pintor, amb Géricault, del
Romanticisme, Eugène Delacroix (1798-1863). Erigida en l’avinguda de nom
homònim és austera i pot passar
desapercebuda al visitant ocasional. La tomba, construïda en pedra negra
volcànica (de Volvic, Occitània) és una còpia del sarcòfag d’Escipió Barbat (Scipio
Barbatus), el besavi de l’Escipió que va vèncer Anníbal. Alguns adverteixen el
contrast d’influències dòriques greco-romanes (mesura, severitat, rigor), amb
la vida i idees revolucionàries del pintor. Segons els entesos trobem la seva
expressió més característica a La Mort de Sardanapale (1827-28) i a Les Massacres de Scio (1824), però ningú
no pot oblidar Dante et Virgile aux
Enfers (1822) i, sobretot, La Liberté guidant le peuple (1830). L’any 1862 Delacroix
participà en la creació de la Societé
Nationale des Beaux-Arts, entitat que presidí el seu amic,
poeta i escriptor Théophile Gautier. El pintor treballà molt de temps en un
taller del carrer Notre-Dame de Lorette, però el 1857 es traslladà al número 6
de la rue de Fustenberg, on actualment hi ha el seu museu, perquè li quedava
més a la vora de l’església de Saint-Sulpice, on decorà una capella. Malgrat
declarar-se sempre ateu realitzà un bon grapat d’obres religioses. Potser
caldria mirar-les atentament i interpretar-les de nou.
 |
| Tomba d'Eugène Delacroix. 15,40 hores. |
(continuarà)
