Emili Gil

Els miralls felins de la por:

una lectura de La Casa dels Gats, d’Emili GiL

Clàudia Vilanova i Ferrer

En el panorama de la narrativa catalana contemporània, Emili Gil s’alça com una veu singular, que es mou amb destresa entre l’homenatge i la innovació dins del gènere fantàstic. L’autor té la capacitat de fusionar les tradicions literàries amb una veu pròpia i intensa. La Casa dels Gats, estructurada com un manuscrit trobat, reprodueix les ficcions gòtiques i romàntiques amb un dinamisme poc habitual en la nostra literatura. La Casa dels Gats, una novel·la que combina el suspens amb una imaginació desbordant, és una obra que demana ser llegida no només com a un entreteniment, sinó com a un exercici de complicitat amb la tradició literària de l’estrany.

Proposo una lectura crítica de la novel·la, centrant-me en tres eixos essencials: l’arquitectura del misteri, la simbologia felina i la veu narrativa. Amb tot, la intenció última no és tan sols disseccionar el text, sinó encomanar-ne l'encant que desprèn, i reivindicar-lo com a una peça imprescindible de la literatura de gènere fantàstic escrita en català.

L’espai com a protagonista

Un dels elements més poderosos de La Casa dels Gats és l’espai: la casa mateixa. Aquest habitacle antic absorbit per la ciutat, abandonat, i ple de racons prohibits, no és merament l’escenari de la trama, sinó una entitat viva, una presència que respira, observa i condiciona les accions dels personatges. En aquest sentit, Emili Gil recull la millor tradició del haunted house anglosaxó (des de Margaret Oliphant, passant per Egar Poe i fins a Shirley Jackson), però la trasllada a un univers molt personal, amb ressons de la geografia sentimental catalana. La casa no només conté secrets: és el secret en si mateixa. I aquest secret es desplega lentament, amb un ritme deliberadament sostingut i pausat, que manté la tensió narrativa i converteix el lector en un explorador de l’indòmit.

Els gats com a símbol i com a enigma

El motiu felí, lluny de ser una simple extravagància estètica, actua com a columna vertebral del relat. Els gats, com a figures ambivalents, oscil·len entre la companyia domèstica i el misteri arcà. En la novel·la, apareixen gairebé com a agents sobrenaturals, guardians d’una saviesa antiga o, potser, testimonis d’un pacte ancestral. L’autor juga amb aquesta dualitat: la familiaritat del gat esdevé inquietant quan la seva mirada sembla entendre massa coses, o quan la seva presència es multiplica com un tornaveu persistent. D’aquesta manera, el símbol felí es carrega de significació, actuant com a pont entre el món visible i aquell que s’amaga sota les rajoles de la realitat quotidiana.

L’estil: una prosa amb personalitat

Emili Gil escriu amb ritme àgil i una prosa rica, precisa, evocadora, plena de referències literàries i culturals, però mai encarcarada. La seva veu narrativa es caracteritza per un equilibri entre erudició i ritme, entre detall i avançament. No és estrany trobar en les seves pàgines al·lusions que van des de Maupassant i Lovecraft fins a Verdaguer, sempre integrades de manera orgànica, mai com a impostura. Aquesta capacitat de combinar registres —el culte i el popular, el lúdic i el fosc— fa de La Casa dels Gats una lectura molt estimulant, tant per al lector ocasional com per a l’acadèmic exigent. És una novel·la que respecta la intel·ligència del lector, i, alhora, el sedueix amb les armes més antigues de la narrativa: el suspens, la curiositat, la por.

Una literatura de gènere amb veu pròpia

En una cultura literària sovint reticent a la ficció de gènere, La Casa dels Gats representa un gest valent, amb un entramat simbòlic que convida a múltiples lectures (psicològica, sociocultural, literària). Gil no demana permís per a escriure terror, misteri o fantasia: simplement ho fa, i ho fa molt bé. Però, a més, la seva obra s’inscriu dins una genealogia pròpia, en diàleg amb autors catalans com Joan Perucho, Pere Calders, Joan Santamaria o Agustí Esclasans. És una literatura que no té complexos, que es reivindica com a narrativa fantàstica feta amb ofici, amb ambició estètica i amb vocació de permanència.

Conclusions

La Casa dels Gats és molt més que una novel·la de misteri: és una porta oberta a un univers inquietant, ric i ple de matisos. L’escriptor ofereix al lector una experiència narrativa, punyent i emocional, que desperta tant l’instint com la reflexió, que entreté i, al mateix temps, deixa petja. En una època en què la superficialitat narrativa és moneda corrent, obres com aquesta són més necessàries que mai.

Amb la seva prosa rica i simbòlica, Emili Gil convida el lector a submergir-se en un viatge iniciàtic, íntim i colpidor. El ritme narratiu, l’arquitectura de la casa, la simbologia felina i la impecable construcció del "manuscrit trobat" fan d’aquesta obra una lectura apassionant i rellevant. Tant si busqueu emoció, reflexió o simplement una història ben construïda, aquesta novel·la us captivarà i us sorprendrà.

Perquè llegir La Casa dels Gats no és simplement gaudir d’una història ben escrita: és acceptar una invitació a perdre’s en els laberints de l’imaginari i, potser, no tornar-ne del tot.

Bibliografia

Gil, Emili: La Casa dels Gats. Una història delicada i magnètica (2025). Manuscrit trobat. Estructura epistolar i marc narratiu (Bernat Riuverd). Del gòtic al simbolisme contemporani.

--Misteris fascinants (Brosquil, 2002). Col·lecció de relats amb referències egípcies i simbologies que anticipen l’interès pels símbols de gats i rituals.

Maigí, Raül: “Follia literària”: https://lesradesgrises.com/2015/10/16/follia-literaria/

Llobera i Adrover, Mònica. “La Casa dels Gats, d’Emili Gil: realisme màgic i fantàstic gòtic”. Blog d’anàlisi literària: emiligil-emili.blogspot.com

Subirats i Sebastià, Emigdi. “Poetes catalans (41): Emili Gil i Pedreño”. Ressenya sobre la biografia i la trajectòria literària. Blocs de VilaWeb: https://blocs.mesvilaweb.cat/emigdi/poetes-catalans-41-emili-gil-i-pedreno/

Clàudia Vilanova i Ferrer

Doctora en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada

Universitat de Girona

Si us interessa adquirir la novel·la de

La Casa dels Gats,

ho podeu fer a:

https://www.amazon.es/dp/B0FBKHSPCH?ref_=pe_93986420

L'ART COM A PATOLOGIA

L'art com a patologia contagiosa:

una etiologia amorosa

Emili Gil

"La vida imita l'art molt més que no pas l'art imita la vida."

Oscar Wilde

(La decadència de la mentida, 1891)

Sota l'aparença sublim de la creació estètica, s'amaga una veritat tan incòmoda com persistent: l'art és una malaltia. No una afecció lleu o una simple indisposició espiritual, sinó una veritable patologia de l'ànima, una inflamació aguda del sentit, un deliri creatiu que posa en quarantena la raó. Tanmateix, no estem davant d’una epidèmia qualsevol. L'art, en la seva forma més virulenta, troba en l'amor el seu vector privilegiat de transmissió. Com una grip divina, com un bacil dionisíac, la passió amorosa propaga el virus de la bellesa amb una eficàcia escandalosament poètica.

Ja Plató, un hipocondríac de la metafísica, advertia en el Fedre (370 a.n.e.) que l'ànima amant, en contacte amb la bellesa, entra en un estat de mania, una bogeria divina (theia mania), que supera qualsevol racionalitat. El poeta, aquell malalt terminal del llenguatge, no és cap altra cosa que un posseït per les muses, febril i exsangüe, escopint versos com si fossin símptomes.

En efecte, és una epidèmia antiga. Virgili plorava, a Les Bucòliques (circa 43-34 a.n.e), la dolça pestilència del desig, mentre el Dant, a la Vita Nuova (1295), escrivia com si Beatrice fos una vectora seràfica de la llebrosia amorosa que li devastava la carn amb cada somriure. L'amor, lluny de ser una cura, és el contagi necessari per a desencadenar el brot artístic.

Cervantes, que va perdre una mà però no el sarcasme, ho va entendre a la perfecció: Don Quixot no és res més que un malalt de literatura, infectat pels llibres de cavalleries, que estima Dulcinea com un pacient estima la seva febre. L'amor idealitzat és el bacteri que alimenta el seu deliri èpic.

Fins i tot Baudelaire, al seu Spleen de Paris (1869), escrivia sota la influència d'una neurosi estètica provocada per amors parisencs que feien olor de morfina i floridura. L'artista no crea: supura. La seva obra és una crosta exquisida que cobreix la nafra incandescent de l'amor.

Foucault, més recentment, ens recorda que tota construcció cultural és una forma de disciplina, una norma, una patologia disfressada d'ordre. L'art no s’escapa d’aquesta regla, sinó que la sublima: és la bogeria reglada, l'alienació socialment acceptada, sempre que vengui i es premiï. I quan l'amor esdevé el mòbil de la creació, aleshores tenim una zoonosi emocional: l'artista, en nom del sentiment, contamina l'espectador amb una empatia que no és cap altra cosa que un contagi compulsiu.

L'art és, doncs, una malaltia crònica i de vegades terminal, contagiosa i altament romàntica. L'amor n'és el vector principal, com ho és el mosquit per la malària. Només que en comptes de febre i tremolors, l'hoste pateix versos, pintures, danses i simfonies. El món acadèmic pot intentar catalogar, classificar i disseccionar aquest fenomen, però no pot escapar-ne. El crític literari, malgrat el seu bisturí, també està infectat. De fet, són els portadors més insidiosos: escampen la malaltia fingint immunitat.

En definitiva, cal vacunar-nos amb més art i més amor. O millor encara: renunciar a tota cura, i acceptar que en la febre creativa, com en l'amor, rau la veritable salut del deliri humà.

Emili Gil

La Sénia (Montsià, República de Catalunya), dilluns 9 de juny de 2025.

LA CASA DELS GATS

Notes sobre

LA CASA DELS GATS

Mònica Llobera i Adrover

La Casa dels Gats, d’Emili Gil, s’inscriu en la tradició del realisme màgic i la narrativa simbòlica catalana contemporània, amb una clara empremta del fantàstic gòtic europeu i un evident diàleg intertextual amb figures com Edgar Poe, Charles Baudelaire, H.P. Lovecraft, Sheridan Le Fanu o Jean Ray. Estructurada com un manuscrit trobat, amb introducció i epíleg d’un narrador extern (Bernat Riuverd), l’obra juga deliberadament amb els límits entre realitat i ficció, memòria i fantasia, en un relat de descobriment personal i transfiguració existencial.

L’ús del marc narratiu epistolar i metatextual, mitjançant la figura del vigilant que troba el text en una casa abandonada, connecta amb la tradició romàntica i gòtica. Aquest recurs permet a l’autor emmarcar la història principal (el manuscrit anònim) dins d’una capa de versemblança pseudo-històrica i misteriosa, evocant revistes pulp i autors de weird fiction. L’efecte és doble: d’una banda, s’estableix una distància irònica i crítica; de l’altra, es reforça la idea que la història forma part d’un coneixement ocult o marginal, revelat per atzar.

El protagonista, un home gris, solitari, atrapat en una rutina laboral alienant, inicia una recerca introspectiva i espiritual a través de les seves passejades nocturnes. La trobada amb la “Casa dels Gats” i la figura enigmàtica de la Russy li permeten obrir-se a mons simbòlics, arquetípics i inconscients.

Els gats, especialment els negres, adquireixen un valor simbòlic polièdric: animals liminars entre la vida i la mort, representants de l’antic Egipte, protectors místics, figures de l’instint i el misteri. L’univers felí funciona com pont entre el món racional i el màgic, entre el jo aparent i el jo profund.

La casa no només és l’espai físic del relat, sinó també un espai psíquic i simbòlic: un lloc de revelació, de trobada amb allò desconegut de si mateix, i d’entrada a altres dimensions (recordem la trapa al pis inferior, on es troba el manuscrit). Així, la casa s’erigeix en metàfora de l’inconscient, amb les seves estances, misteris i portes ocultes.

Russy, l’àvia misteriosa, és la guardiana d’un saber antic, vinculat a Egipte, als rituals, als gats i al simbolisme esotèric. Representa una figura arquetípica de la Dona Sàvia o Ànima, tal com la defineix C.G. Jung: una presència que guia el protagonista cap al seu autèntic ésser.

L’estil de Gil és ricament literari, d’inspiració decadentista i simbolista, amb referències constants a la literatura europea del XIX i XX (Nerval, Poe, Baudelaire, Maupassant, Verne, Ruyra...). El llenguatge fluctua entre la narració directa i l’evocació poètica, i manté un to introspectiu i melancòlic, molt proper al monòleg interior. L’ús reiterat de cites literàries i intertextualitat crea una atmosfera culta, a voltes autoreflexiva, que intensifica la dimensió metafísica del text.

La Casa dels Gats es pot situar en la confluència de diversos gèneres:

Realisme màgic: l’entrada d’elements extraordinaris en un entorn aparentment realista.

Fantasia fosca: l’ús d’elements màgics o sobrenaturals amb una tonalitat d’inquietud o misteri.

Narrativa d’idees: la presència de reflexions sobre la societat, la cultura i l’existència.

Autoficció simbòlica: la veu del protagonista reflecteix una experiència personal mitificada, amb ressons filosòfics i poètics.

La novel·la actua com un relat de transformació interior. L’Edmond —un home que es percep a si mateix com “gris”— travessa una experiència liminar que el condueix cap a una nova percepció de la realitat. Això s’inscriu en la tradició del viatge iniciàtic, però des d’una òptica urbana, contemporània i decadent. El manuscrit trobat és tant una crònica externa com un mite personal d’il·luminació.

La Casa dels Gats és una obra ambiciosa i subtil que, sota una aparença de narració fantàstica convencional, desplega una profunda meditació sobre la solitud, la identitat, el misteri i el simbolisme del món. Emili Gil aconsegueix, amb una veu pròpia i una arquitectura narrativa refinada, integrar influències diverses —des del decadentisme i la weird fiction fins a la filosofia de la percepció— en una proposta que beu de la tradició catalana, però que dialoga amb la gran literatura europea de l’ombra i la nit.

Si us interessa adquirir la novel·la de

La Casa dels Gats,

ho podeu fer a:

https://www.amazon.es/dp/B0FBKHSPCH?ref_=pe_93986420

Jules Verne, Tivissa i Amiens

JULES VERNE

Tivissa i Amiens

Assegut a la tomba de Jules Verne, al cementiri de la Madeleine

Jules Verne, Tivissa i Amiens

és un llibre en el qual Emili Gil reuneix tres articles diferents:

«Jules Verne. Cap a la immortalitat i l'Eterna Joventut»,

«Tivissa. Extraterrestres, túnels misteriosos, enigmes prehistòrics» i

«Un viatge a Amiens. Crisàlides, trens, laberints, realitats».

el volum, amb una coberta de Miquel Rof,
es complementa amb els annexos:

Cronologia abreujada de Jules Verne

Publicació dels «Viatges extraordinaris», en vida de Jules Verne

Publicació d'obres pòstumes en format llibre

Breu bibliografia sobre l'obra de Jules Verne

Breu bibliografia de tebeos inspirats en l'univers de Jules Verne

Limitada, però xamosa, llista de pel·lícules inspirades en l'obra de Jules Verne

L'autor ens explica que «fa un grapat d’anys vaig començar a rellegir part de l’obra de Jules Verne, perquè tenia la intenció d’escriure’n un article (Jules Verne: cap a la Immortalitat i l’Eterna Joventut!). Mentre acumulava dades sobre la seva vida i obra se’n va fer obvi que havia d’anar a la ciutat on l’escriptor havia passat la seva darrera trentena d’anys: Amiens, a uns 130 quilòmetres al nord de París».

Andanes de l'estació de tren d'Amiens

Al mateix temps que Emili Gil investigava sobre Jules Verne i llegia allò que l’alquimista Fulcanelli havia escrit sobre la catedral d’Amiens a Le Mystère des cathédrales (El misteri de les catedrals, 1926), va iniciar la redacció d’un text al voltant de Tivissa (la Ribera d’Ebre) i dels fets més o menys estranys que s’hi relacionen (Tivissa: extraterrestres, túnels misteriosos, enigmes prehistòrics).

El fet és que, -continua explicant l'autor- «en descobrir un missatge trobat per la policia al baixador de Torrebonica en el cas dels «suïcides de Terrassa», que està relacionat amb Tivissa i els ovnis, em vaig adonar que hi havia «alguna cosa» que em deia, de nou, que havia d’anar a Amiens. El missatge en qüestió és aquest: «RASDI & AMIEX, Rastreadores del Infinito, Amigos de Inteligencias Extraterrestres». Es va trobar escrit en una targeta que duien al damunt els dos suïcides».

Tivissa

L'autor de seguida, avesat com estava a jugar mentalment amb les paraules i lletres (per allò dels anagrames vernians), va llegir, en aquelles sigles, dots mots ben clars: radix (arrel, en llatí) i Amiens.

Salve, radix!, com a l’Ave Regina. Salve, arrel d’on la llum brilla (o brolla) damunt del món. Mare de Déu, Reina del Món, arrel primera de totes les coses.

Radix Amiens.

Arrel Amiens.

Façana principal de la catedral d'Amiens

Va ser, confessa Emili Gil, «un impuls arrauxat, una idea esbojarrada sense cap mena de base lògica, com a mínim a priori. Després ho vaig racionalitzar, i em vaig adonar que encaixava prou bé».

I tot seguit ens ho explica amb prou detall:

»A veure: els mots radix i Amiens es confegeixen amb totes les lletres, sense utilitzar dues vegades la mateixa, de les sigles RASDI & AMIEX, menys la «n» d’Amiens. Hi manca la «n». On és? Doncs al bell mig del símbol &, que sincretitza l’«and» anglès. Aquí hi vaig trobar la «n» que em faltava.

»Anem una mica més enllà: RASDI = 5 lletres. AMIEX = 5 lletres. I, al mig AND = 3 lletres. Total 13 lletres. Dotze apòstols i el messies = 13. 1+3 = 4. La Quadratura del Cercle. 4 = 2+2.

»Si substituïm l’AND pel símbol & i el considerem una lletra obtindríem 11 lletres. 1+1 = 2. La Dualitat. També vaig advertir que la «n» d’«and» exercia d’eix ja que RADIX + A = 6; N fent d’eix; i D + AMIEX = 6. La N, doncs, feia de 7, de clau de volta.

»Si invertim l'ADN tenim DNA, que no són sinó les sigles angleses per a designar l'ADN (Deoxyribonucleic acid). I, ja posats en aquest dedal d'intuïcions, per què no fer analogismes entre Radix Mundi (Arrel del Món) i Rex Mundi (Rei del Món)? Són equivalents o bé contraris, els conceptes?

El pentacle invertit al bell mig de la rosassa nord de la catedral d'Amiens

»Com és que Jules Verne havia titulat una de les seves novel·les Maître du Monde (Amo del món, 1904)? Tenia res a veure amb el Rex Mundi, el Déu Venjador de l’Antic Testament, o sigui: el Satanàs dels càtars? O no, i allò a què es referia era ben bé al contrari? O a l’origen del món, d’allà on brollen totes les coses, idea que ens aproparia al simbolisme d’Isis? Amor-Roma? Efectes espills, com a la novel·la Le Sphinx des glaces (L’esfinx dels gels —o dels miralls—, 1897), de Jules Verne?».

Si voleu saber més coses, haureu de llegir el llibre.

Llegint a Jules Verne, a la seva tomba del cementiri de la Madeleine

Qui estigui interessat en adquirir
Jules Verne, Tivissa i Amiens

ho pot fer escrivint a

absentagil@yahoo.es

o bé contactant amb l'autor

a la pàgina de facebook

d'Emili Gil

Dimonis de mitjanit

DIMONIS DE MITJANIT

Coberta del llibre Dimonis de mitjanit

Dimonis de mitjanit és el primer poemari sencer que es publica d'Emili Gil, un autor guardonat amb el Premi Extraordinari de Poesia Visual (Reus, 2017) i amb els Jocs Florals de la Ginesta d'Or (Perpinyà, 2018), entre d'altres, que ja havia participat en llibres que apleguen antologies líriques de diversos autors: Poesia noranta (1997), Poesia 2000 (2001) i Dibuixant poemes (2016).

Dibuix original de Josep Maria Prades (Ju Prades)

Coincidint amb el cinquantè aniversari de l'escriptor senienc va ser el seu desig encarregar la coberta a un altre artista de la Sénia, en aquest cas ben reconegut, premiat i prestigiat en el cercle de la pintura contemporània: en Josep Maria Prades, també conegut amb el pseudònim artístic de Ju Prades (http://artprades.blogspot.com).

Carassa «L'esperit dels Tres Castells», d'Artur Cañigueral

Dilluns 18 de juny de 2018, quan Emili Gil era en ple procés de selecció, estructuració i poliment dels versos que havien de conformar el llibre Dimonis de mitjanit, va rebre aquesta fotografia d'una escultura d'Artur Cañigueral, acompanyada d'una breu nota de l'escultor (també senienc):

«a l'insigne escriptor i poeta Emili Gil de la Sénia»

Josep Maria Prades va dibuixar la coberta el mes de setembre de 2018, ignorant la carassa d'Artur Cañigueral; tots tres quedaren ben perplexos en adonar-se de la semblança i paral·lelisme «casual» d'ambdós rostres. La Màgia (sí, amb majúscula) hi havia intervingut.

Els Tres Castells vistos des de la zona dels Carxols

Com bé diu Isona Foix, «al peu dels Ports existeix una serralada anomenada els Tres Castells. I parlem de poesia, no només de geografia, geologia i topofília, que també, perquè en la lírica d’Emili Gil tot plegat conforma un conjunt artísticocultural indissoluble, al voltant de tres eixos fonamentals, i vitals, de l’autor: la Sénia, Barcelona, París, que bé podrien ser els tres dimonis que constitueixen la base del present poemari, Dimonis de mitjanit».

Trobeu les 7 diferències?

Eren, doncs, tres seniencs (Artur Cañigueral, Josep Maria Prades, Emili Gil), amb tres formes d'expressió artística diferents (escultura, pintura, lírica) que, més o menys per desig de l'atzar es reunien en l'elaboració d'un petit volum de poesia que conté força simbologia numèrica (la del 3 és evident, però n'hi ha d'altres) i vital.

Contracoberta de Dimonis de mitjanit

Al parer del poeta gironí Jaume Carbó, «Dimonis de mitjanit és una via ideal per endinsar-nos en l'imaginari d'Emili Gil, si encara no heu llegit cap de les seves novel·les o contes. Com no podia ser de cap altra manera, dins de les seves pàgines hi ha foscor, sordidesa i fascinació per la mort però també l'esperit vitalista i renovador dels escriptors de principi segle XIX. Aquest poemari no és per a infants ni adolescents que busquen respostes poètiques als seus dubtes, o de gent que cerca el confort d'uns mots dolços o sensiblers. No pas, amics: és una sendera en la qual ens acompanyen vells dimonis, com ara Poe, Vinyoli, Cioran, Bukowsky, Piaf, Ruyra... Un camí potser inquietant i entenebrit però també roent, abundant i imaginatiu, com ho és aquest món, tot allò viscut i aquell que hem de viure encara...».

Carassa d'un dimoni de la Patum de Berga

Aquest recull de poemes és, segons el seu autor, una mena de «testament o llegat líric dels meus primers cinquanta anys; a partir d'ara és com renéixer de nou». P. G. i Esteve, una poetessa occitana que viu al sud, al País Valencià, opina que «la poesia d'Emili Gil és una bafarada d'aire fresc en la decadència cosmopolita general, i en la tendència globalitzadora particular, que somou les bases academicistes líriques, no pas a partir de termes estilístics o retòrics, ni de mètriques i versificacions més o menys estrambòtiques, sinó a través del símbol i del mite més directes, que arriben com fletxes enverinades d'Eros als no-cors dels lectors».

Qui estigui interessat en adquirir

Dimonis de mitjanit

ho pot fer escrivint a

absentagil@yahoo.es

o bé contactant amb l'autor

a la pàgina de facebook

d'Emili Gil

Dimonis de mitjanit compta amb el suport moral de

Més enllà del Bé i del Mal

QUADERNS
MÉS ENLLÀ DEL BÉ I DEL MAL

Els «Quaderns més enllà del Bé i del Mal» són una col·lecció d'escrits al voltant de personatges, fets, llegendes i mites relacionats amb la, diguem-ne, «cultura occidental» i que es troben en els fonaments de l'actual civilització caòtica de la qual en patim els efectes diàriament.

Aquesta és una col·lecció oberta que s'ampliarà progressivament; va ser iniciada el mes de març de 2018 amb sis títols; el mes de novembre de 2018 s'amplià amb el quadern dedicat a Edgar Poe, i el mes de setembre de 2019, amb els consagrats a Howard Phillips Lovecraft i al mític bosc artúric de Brocelianda. Ara com ara, els títols existents són:

LILIT

LA PRIMERA DONA