Els miralls felins de la por:

una lectura de La Casa dels Gats, d’Emili GiL

Clàudia Vilanova i Ferrer

 

     En el panorama de la narrativa catalana contemporània, Emili Gil s’alça com una veu singular, que es mou amb destresa entre l’homenatge i la innovació dins del gènere fantàstic. L’autor té la capacitat de fusionar les tradicions literàries  amb una veu pròpia i intensa. La Casa dels Gats, estructurada com un manuscrit trobat, reprodueix les ficcions gòtiques i romàntiques amb un dinamisme poc habitual en la nostra literatura. La Casa dels Gats, una novel·la que combina el suspens amb una imaginació desbordant, és una obra que demana ser llegida no només com a un entreteniment, sinó com a un exercici de complicitat amb la tradició literària de l’estrany.

     Proposo una lectura crítica de la novel·la, centrant-me en tres eixos essencials: l’arquitectura del misteri, la simbologia felina i la veu narrativa. Amb tot, la intenció última no és tan sols disseccionar el text, sinó encomanar-ne l'encant que desprèn, i reivindicar-lo com a una peça imprescindible de la literatura de gènere fantàstic escrita en català.

 


L’espai com a protagonista

     Un dels elements més poderosos de La Casa dels Gats és l’espai: la casa mateixa. Aquest habitacle antic absorbit per la ciutat, abandonat, i ple de racons prohibits, no és merament l’escenari de la trama, sinó una entitat viva, una presència que respira, observa i condiciona les accions dels personatges. En aquest sentit, Emili Gil recull la millor tradició del haunted house anglosaxó (des de Margaret Oliphant, passant per Egar Poe i fins a Shirley Jackson), però la trasllada a un univers molt personal, amb ressons de la geografia sentimental catalana. La casa no només conté secrets: és el secret en si mateixa. I aquest secret es desplega lentament, amb un ritme deliberadament sostingut i pausat, que manté la tensió narrativa i converteix el lector en un explorador de l’indòmit.

 

Els gats com a símbol i com a enigma

     El motiu felí, lluny de ser una simple extravagància estètica, actua com a columna vertebral del relat. Els gats, com a figures ambivalents, oscil·len entre la companyia domèstica i el misteri arcà. En la novel·la, apareixen gairebé com a agents sobrenaturals, guardians d’una saviesa antiga o, potser, testimonis d’un pacte ancestral. L’autor juga amb aquesta dualitat: la familiaritat del gat esdevé inquietant quan la seva mirada sembla entendre massa coses, o quan la seva presència es multiplica com un tornaveu persistent. D’aquesta manera, el símbol felí es carrega de significació, actuant com a pont entre el món visible i aquell que s’amaga sota les rajoles de la realitat quotidiana.

 


L’estil: una prosa amb personalitat

     Emili Gil escriu amb ritme àgil i una prosa rica, precisa, evocadora, plena de referències literàries i culturals, però mai encarcarada. La seva veu narrativa es caracteritza per un equilibri entre erudició i ritme, entre detall i avançament. No és estrany trobar en les seves pàgines al·lusions que van des de Maupassant i Lovecraft fins a Verdaguer, sempre integrades de manera orgànica, mai com a impostura. Aquesta capacitat de combinar registres —el culte i el popular, el lúdic i el fosc— fa de La Casa dels Gats una lectura molt estimulant, tant per al lector ocasional com per a l’acadèmic exigent. És una novel·la que respecta la intel·ligència del lector, i, alhora, el sedueix amb les armes més antigues de la narrativa: el suspens, la curiositat, la por.

 

Una literatura de gènere amb veu pròpia

     En una cultura literària sovint reticent a la ficció de gènere, La Casa dels Gats representa un gest valent, amb un entramat simbòlic que convida a múltiples lectures (psicològica, sociocultural, literària). Gil no demana permís per a escriure terror, misteri o fantasia: simplement ho fa, i ho fa molt bé. Però, a més, la seva obra s’inscriu dins una genealogia pròpia, en diàleg amb autors catalans com Joan Perucho, Pere Calders, Joan Santamaria o Agustí Esclasans. És una literatura que no té complexos, que es reivindica com a narrativa fantàstica feta amb ofici, amb ambició estètica i amb vocació de permanència.

 


Conclusions

     La Casa dels Gats és molt més que una novel·la de misteri: és una porta oberta a un univers inquietant, ric i ple de matisos. L’escriptor ofereix al lector una experiència narrativa, punyent i emocional, que desperta tant l’instint com la reflexió, que entreté i, al mateix temps, deixa petja. En una època en què la superficialitat narrativa és moneda corrent, obres com aquesta són més necessàries que mai.

     Amb la seva prosa rica i simbòlica, Emili Gil convida el lector a submergir-se en un viatge iniciàtic, íntim i colpidor. El ritme narratiu, l’arquitectura de la casa, la simbologia felina i la impecable construcció del "manuscrit trobat" fan d’aquesta obra una lectura apassionant i rellevant. Tant si busqueu emoció, reflexió o simplement una història ben construïda, aquesta novel·la us captivarà i us sorprendrà.

     Perquè llegir La Casa dels Gats no és simplement gaudir d’una història ben escrita: és acceptar una invitació a perdre’s en els laberints de l’imaginari i, potser, no tornar-ne del tot.

 

Bibliografia

     Gil, Emili: La Casa dels Gats. Una història delicada i magnètica (2025). Manuscrit trobat. Estructura epistolar i marc narratiu (Bernat Riuverd). Del gòtic al simbolisme contemporani.

     --Misteris fascinants (Brosquil, 2002). Col·lecció de relats amb referències egípcies i simbologies que anticipen l’interès pels símbols de gats i rituals.

     Maigí, Raül: “Follia literària”: https://lesradesgrises.com/2015/10/16/follia-literaria/

     Llobera i Adrover, Mònica. “La Casa dels Gats, d’Emili Gil: realisme màgic i fantàstic gòtic”. Blog d’anàlisi literària: emiligil-emili.blogspot.com

     Subirats i Sebastià, Emigdi. “Poetes catalans (41): Emili Gil i Pedreño”. Ressenya sobre la biografia i la trajectòria literària. Blocs de VilaWeb: https://blocs.mesvilaweb.cat/emigdi/poetes-catalans-41-emili-gil-i-pedreno/

 

Clàudia Vilanova i Ferrer

Doctora en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada

Universitat de Girona

Si us interessa adquirir la novel·la de
La Casa dels Gats
ho podeu fer a:
https://www.amazon.es/dp/B0FBKHSPCH?ref_=pe_93986420

L'ART COM A PATOLOGIA

 


L'art com a patologia contagiosa:

una etiologia amorosa 

Emili Gil



"La vida imita l'art molt més que no pas l'art imita la vida."

Oscar Wilde

(La decadència de la mentida, 1891)


     Sota l'aparença sublim de la creació estètica, s'amaga una veritat tan incòmoda com persistent: l'art és una malaltia. No una afecció lleu o una simple indisposició espiritual, sinó una veritable patologia de l'ànima, una inflamació aguda del sentit, un deliri creatiu que posa en quarantena la raó. Tanmateix, no estem davant d’una epidèmia qualsevol. L'art, en la seva forma més virulenta, troba en l'amor el seu vector privilegiat de transmissió. Com una grip divina, com un bacil dionisíac, la passió amorosa propaga el virus de la bellesa amb una eficàcia escandalosament poètica.

     Ja Plató, un hipocondríac de la metafísica, advertia en el Fedre (370 a.n.e.) que l'ànima amant, en contacte amb la bellesa, entra en un estat de mania, una bogeria divina (theia mania), que supera qualsevol racionalitat. El poeta, aquell malalt terminal del llenguatge, no és cap altra cosa que un posseït per les muses, febril i exsangüe, escopint versos com si fossin símptomes.

         En efecte, és una epidèmia antiga. Virgili plorava, a Les Bucòliques (circa 43-34 a.n.e), la dolça pestilència del desig, mentre el Dant, a la Vita Nuova (1295), escrivia com si Beatrice fos una vectora seràfica de la llebrosia amorosa que li devastava la carn amb cada somriure. L'amor, lluny de ser una cura, és el contagi necessari per a desencadenar el brot artístic.

       Cervantes, que va perdre una mà però no el sarcasme, ho va entendre a la perfecció: Don Quixot no és res més que un malalt de literatura, infectat pels llibres de cavalleries, que estima Dulcinea com un pacient estima la seva febre. L'amor idealitzat és el bacteri que alimenta el seu deliri èpic.

     Fins i tot Baudelaire, al seu Spleen de Paris (1869), escrivia sota la influència d'una neurosi estètica provocada per amors parisencs que feien olor de morfina i floridura. L'artista no crea: supura. La seva obra és una crosta exquisida que cobreix la nafra incandescent de l'amor.

        Foucault, més recentment, ens recorda que tota construcció cultural és una forma de disciplina, una norma, una patologia disfressada d'ordre. L'art no s’escapa d’aquesta regla, sinó que la sublima: és la bogeria reglada, l'alienació socialment acceptada, sempre que vengui i es premiï. I quan l'amor esdevé el mòbil de la creació, aleshores tenim una zoonosi emocional: l'artista, en nom del sentiment, contamina l'espectador amb una empatia que no és cap altra cosa que un contagi compulsiu.

     L'art és, doncs, una malaltia crònica i de vegades terminal, contagiosa i altament romàntica. L'amor n'és el vector principal, com ho és el mosquit per la malària. Només que en comptes de febre i tremolors, l'hoste pateix versos, pintures, danses i simfonies. El món acadèmic pot intentar catalogar, classificar i disseccionar aquest fenomen, però no pot escapar-ne. El crític literari, malgrat el seu bisturí, també està infectat. De fet, són els portadors més insidiosos: escampen la malaltia fingint immunitat.

     En definitiva, cal vacunar-nos amb més art i més amor. O millor encara: renunciar a tota cura, i acceptar que en la febre creativa, com en l'amor, rau la veritable salut del deliri humà.

Emili Gil

La Sénia (Montsià, República de Catalunya), dilluns 9 de juny de 2025.









LA CASA DELS GATS

 

Notes sobre 

LA CASA DELS GATS

Mònica Llobera i Adrover




    La Casa dels Gats, d’Emili Gil, s’inscriu en la tradició del realisme màgic i la narrativa simbòlica catalana contemporània, amb una clara empremta del fantàstic gòtic europeu i un evident diàleg intertextual amb figures com Edgar Poe, Charles Baudelaire, H.P. Lovecraft, Sheridan Le Fanu o Jean Ray. Estructurada com un manuscrit trobat, amb introducció i epíleg d’un narrador extern (Bernat Riuverd), l’obra juga deliberadament amb els límits entre realitat i ficció, memòria i fantasia, en un relat de descobriment personal i transfiguració existencial.

     L’ús del marc narratiu epistolar i metatextual, mitjançant la figura del vigilant que troba el text en una casa abandonada, connecta amb la tradició romàntica i gòtica. Aquest recurs permet a l’autor emmarcar la història principal (el manuscrit anònim) dins d’una capa de versemblança pseudo-històrica i misteriosa, evocant revistes pulp i autors de weird fiction. L’efecte és doble: d’una banda, s’estableix una distància irònica i crítica; de l’altra, es reforça la idea que la història forma part d’un coneixement ocult o marginal, revelat per atzar.

    El protagonista, un home gris, solitari, atrapat en una rutina laboral alienant, inicia una recerca introspectiva i espiritual a través de les seves passejades nocturnes. La trobada amb la “Casa dels Gats” i la figura enigmàtica de la Russy li permeten obrir-se a mons simbòlics, arquetípics i inconscients.

     Els gats, especialment els negres, adquireixen un valor simbòlic polièdric: animals liminars entre la vida i la mort, representants de l’antic Egipte, protectors místics, figures de l’instint i el misteri. L’univers felí funciona com pont entre el món racional i el màgic, entre el jo aparent i el jo profund.

     La casa no només és l’espai físic del relat, sinó també un espai psíquic i simbòlic: un lloc de revelació, de trobada amb allò desconegut de si mateix, i d’entrada a altres dimensions (recordem la trapa al pis inferior, on es troba el manuscrit). Així, la casa s’erigeix en metàfora de l’inconscient, amb les seves estances, misteris i portes ocultes.

     Russy, l’àvia misteriosa, és la guardiana d’un saber antic, vinculat a Egipte, als rituals, als gats i al simbolisme esotèric. Representa una figura arquetípica de la Dona Sàvia o Ànima, tal com la defineix C.G. Jung: una presència que guia el protagonista cap al seu autèntic ésser.

     L’estil de Gil és ricament literari, d’inspiració decadentista i simbolista, amb referències constants a la literatura europea del XIX i XX (Nerval, Poe, Baudelaire, Maupassant, Verne, Ruyra...). El llenguatge fluctua entre la narració directa i l’evocació poètica, i manté un to introspectiu i melancòlic, molt proper al monòleg interior. L’ús reiterat de cites literàries i intertextualitat crea una atmosfera culta, a voltes autoreflexiva, que intensifica la dimensió metafísica del text.

La Casa dels Gats es pot situar en la confluència de diversos gèneres:

Realisme màgic: l’entrada d’elements extraordinaris en un entorn aparentment realista.

Fantasia fosca: l’ús d’elements màgics o sobrenaturals amb una tonalitat d’inquietud o misteri.

Narrativa d’idees: la presència de reflexions sobre la societat, la cultura i l’existència.

Autoficció simbòlica: la veu del protagonista reflecteix una experiència personal mitificada, amb ressons filosòfics i poètics.

     La novel·la actua com un relat de transformació interior. L’Edmond —un home que es percep a si mateix com “gris”— travessa una experiència liminar que el condueix cap a una nova percepció de la realitat. Això s’inscriu en la tradició del viatge iniciàtic, però des d’una òptica urbana, contemporània i decadent. El manuscrit trobat és tant una crònica externa com un mite personal d’il·luminació.

     La Casa dels Gats és una obra ambiciosa i subtil que, sota una aparença de narració fantàstica convencional, desplega una profunda meditació sobre la solitud, la identitat, el misteri i el simbolisme del món. Emili Gil aconsegueix, amb una veu pròpia i una arquitectura narrativa refinada, integrar influències diverses —des del decadentisme i la weird fiction fins a la filosofia de la percepció— en una proposta que beu de la tradició catalana, però que dialoga amb la gran literatura europea de l’ombra i la nit.



Si us interessa adquirir la novel·la de
La Casa dels Gats
ho podeu fer a:
https://www.amazon.es/dp/B0FBKHSPCH?ref_=pe_93986420